En Vici es va despertar tot sol en una clariana d’un bosc d’avets, sobre seu hi havia una gàbia amb l’Iris, penjada en una branca, i més enllà la Scherezade. Va intentar moure’s, però tenia les mans i els peus lligats, i li era impossible. Amb les mans a l’esquena, va intentar agafar la vareta d’argila pensant que amb una mica de sort podria rascar les cordes i desgastar-les, però li va caure. No podia agafar-la amb les mans i es va girar per agafar-la amb la boca, quan estava a punt de mossegar-la va veure com de la vareta es formava una figura amb forma humana, no aixecava més d’un pam de terra i era feta del mateix material que la vareta. Aquest ésser se li acosta als llavis que ja tenia a la vora i li fa un petó.- Però que fas! –Li va exclamar en Vici, confús per tantes escenes consecutives de sorpreses-
- Estimo al meu amo.
- Amo? Però tu qui ets? Perdona, què ets?
- Sóc jo. I no em tractis com si fos un tros de pedra.
- Ets un tros de pedra! I jo estic parlant amb un tros de pedra! –Va cridar en Vici pensant que somiava-
- Amo, m’estàs ofenent. –Va dir el petit gòlem mentre es desfeia-
- Espera! Em pots ser útil!
- Massa tard, demana’m perdó i potser m’ho penso.
- Però no sóc el teu amo?
- Si però tinc uns drets.
- Però si ets un grapat de terra!
- Doncs estàs demanant ajuda a un grapat de terra.
- Potser m’estic tornant boig! I me n’adono i tot! – va dir en Vici pensativament-
- Jo no porto la contrària al meu amo, per tant li reconec que sí, s’està tornant boig.
- Gràcies. Però què dic! Ja ni ho sé! Aviam, centrem-nos. On sóc? –Va preguntar en Vici relaxant-se-
- Aquí.
- Bé, no em posaré nerviós. I on és aquí?
- Aquí és aquí, amo. Per ser més explícit, el lloc on ens trobem.
- Bé, que no ho saps. –Va murmurar en Vici tancant els ulls i intentant no fer-li una mossegada al ésser estrany-
- Sí que ho se.
- No m’ho crec. –Li va contestar, seguint-li el joc amb l’objectiu de resoldre alguna cosa- Diguem-ho si ets capaç! O potser ets estúpid?
- No sóc estúpid perquè no visc en la ignorància, jo sí que sé on som.
- Demostrem-ho. –Va dir-li en Vici ansiós, sabent que era a prop la resposta-
- Som aquí.
En Vici li va començar a cridar i a insultar, l’homenet va fugir cap a on era l’ocell, que quedava per sobre d’en Vici. Va enfilar-se i es va sorprendre de la seva bellesa, l’ocell el va picar i li va trencar el cap que va caure a terra, a prop de l’home de fosc, i aquest va rodolar i si va quedar a sobre cap per avall.
- Dóna’m el meu cap amo!
- Si el vols m’hauràs de deslligar!
- Bé, si així ho vol. –Li va contestar el gòlem decapitat, baixant de l’arbre i desfent-li el nus de les mans-
En Vici es va desfer els nusos dels peus i es va aixecar, va veure que al voltant d’on era la Scherezade hi havia llops i pells de llop per terra. No gosava acostar-s’hi i li va manar al gòlem de terra que anés a veure que hi passava. Desprès d’una conversa tant interessant com la d’abans es va dirigir cap a la nena propulsat pel peu d’en Vici. Aquest es va enfilar a l’arbre i va intentar treure a l’Iris, però estava lligat i tancat amb clau. Des de dalt de l’arbre va poder veure millor el paisatge, un home i una dona semi-transparents parlaven a un grup d’homes amb una pell de llop, acompanyats de llops i de un home molt més gran que els altres que portava una pell d’ós. Semblaven tranquils, però al seu costat hi havia una olla molt gran bullint, de la mida perfecta per coure una gran peça de carn, i la única que corria per allà eren dues, d’humanes. En Vici va decidir quedar-se allà dalt i no moure’s fins que passés alguna cosa.
El petit home de fang va caminar fins a la nena, i va ensopegar amb un dels homes, aquest es va desvetllar i va demanar explicacions al petit ésser.
- Què ets tu?
- M’has ofès, sóc un ésser viu.
- Què fas aquí? –Li va preguntar el soldat-
- Oh! Tu saps on és aquí.
- Tu d’on vens?
- D’aquí, el meu amo m’ha fet venir a salvar aquesta nena.
- Com dius? I on és el teu amo?
- Aquí. –Li va contestar el gòlem molt convençut de si mateix-
- A on?
- Aquí.
- Estic somiant, no? –Va preguntar el soldat una mica confús-
- Això no ho pots saber ni tu.
- Per què no?
- Perquè al somiar és el teu subconscient qui actua i ets incapaç de controlar-lo.
- Però tu d’on has sortit? – Va dir enfadat l’home amb la pell de llop-
- D’aquí.
L’home es va aixecar i creient que estava somiant o que s’havia tornat boig va començar a cridar i a córrer, l’home amb la pell d’ós va manar a uns quants que el seguissin pe saber què passava i les dues imatges translúcides van desaparèixer i es va aixecar un gran rebombori al campament. El petit home d’argila va tornar cap a en Vici, va pujar a l’arbre molt fatigosament, i li va explicar lo ocorregut.
- Però el teu objectiu era arribar fins la nena.
- Ja hi he arribat amo.
- Però de què ha servit? Has vist la que has organitzat?
- Jo he complert la teva ordre, he anat fins a la noia i he tornat.
En Vici va deixar córrer la conversa, i al aixecar el ninot es va tornat a convertir en vareta, va deixar anar un sospir de tranquil•litat i es va disposar a baixar i resoldre aquella olla de grills de la maneta més tradicional, esbandint cops de bastó. Va aconseguir trencar la corda que lligava la gàbia a l’arbre i al caure a terra es va obrir.
Mentrestant els dos sacerdots i el noi busquen als capturats:
- Perquè la deurien fer fora del seu anterior temple? –Va preguntar en Roc recordant el que els havia dit la deessa-
- Ningú deu voler una deessa del gel, de que els pot servir? –Va contestar-li l’Aaron-
- Pobre, em fa pena, com pot ser tant interessada la gent? –Va reflexionar la jove sacerdotessa-
- Mireu allà davant! –Va cridar en Roc veient al final del camí de petjades un home corrents seguit d’altres que el volien aturar, feia gestos estranys i semblava boig - Estan fent un ball ritual?
- Estaran divertint-se. –Va contestar la Isolda-
- Jo crec que deu estar boig i ja està –Va resoldre l’Aaron tant sarcàsticament com de costum-
Van veure com s’allunyaven i prosseguiren el viatge, va començar a nevar molt suaument i a poc a poc es va anar engrescant. En la llunyania, van veure una formació marró gegant que es movia, instintivament es van dirigir cap allà.
En Vici ja havia organitzat una bona matança, al baixar de l’arbre l’havien vist un grup d’ulfhednars i s’abalançaven cap a ell, ell es va treure un guant, preveient que li faria falta més que un dit; va enfonsar la mà a la neu i va aixecar el cos, com si estigués fent malabarismes es va sostenir sobre una mà, un fort poder màgic li va recórrer tot el cos i la neu va començar a glaçar-se de tal manera que va formar una capa de glaç. Li va costar molt treure la mà que se li havia quedat sota el glaç, però més els hi costaria treure les cames que se’ls hi havia quedat atrapades als soldats. Va somriure i es va treure la vareta de la butxaca, la va llençar a terra, i es va formar el gòlem; abans de que digués res, es va avisar a si mateix de que procuraria no potenciar-li l’estupidesa i li va plantar la mà a l’esquena. El ninot va créixer fins a superar la mida de l’avet més alt, i va ser llavors quan va dir:
- Amo. Ha fet una cosa estranya.
- No sabia què et passaria. –Va dir-li en Vici somrient- Ara el teu amo et mana que acabis amb aquests homes que estan aquí atrapats!
- Però si els hi faig mal patiran.
- Que no veus que ja estan patint! Estan atrapats i fent-se mal per poder sortir, ajuda’ls a desfer-se d’aquesta tortura! És pel seu bé. –Va dir l’home de fosc, deixant anar al final un somriure maliciós-
- Està bé. Amo, esperi aquí.
- Si, “aquí” t’espero.
L’ésser de terra, que ara mesurava unes cinquanta vegades més, va començar a esclafar ulfhednars, deixant-los convertits en una pila de brossa; alguns els esclafava i altres els esbandia amb una plantofada en tot el tòrax, com a mínim els hi trencava les cames. Contínuament els hi preguntava pel seu estat, ja que ell ho feia “per ajudar-los”. En Vici l’animava, desprès de veure que estava tot controlat, si es pot dir així, va anar cap a on era la nena i va veure com l’Iris li estava picant les cordes.
Darrera de l’ocell va aparèixer una figura humana molt gran, amb una destral tant grossa com ell, i amb una pell d’ós a l’esquena, portava una armadura de plaques de cuir al tors, un casc de pell d’animal i tenia les cames i els braços nus; la nena va cridar perquè l’ocell fugís, però aquest va picar la corda fins aconseguir trencar-la. El gegant va passar per sobre la nena i va donar un cop a l’ocell amb la mà, l’animal va caure a prop d’on era en Vici. La Scherezade ja deslligada va veure la seva daga lligada a la cintura del gegant, la hi va prendre i va fer-li un tall a la cuixa mentre passava per sota seu dirigint-se cap a on estava l’ocell, al donar la volta al terra es va tallar amb la daga; això li va fer adonar-se de la seva inexperiència en el combat. El guerrer es va estripar l’armadura i va començar a cridar.
- És mort! –Va dir plorant la nena-
- I aviat ho serem nosaltres també, preciosa. –Va dir en Vici veient com el gegant havia partit per la meitat al gòlem i es dirigia cap a ells- Porc fastigós, no recordo com es feia això de tenir por, però lluitar és pur instint!
En Vici es va abalançar sobre seu, va voler posar-li la mà a sobre la destral per fer actuar el seu poder d’alguna manera, com sempre, amb resultat sorpresa. L’home li va donar un cop de peu, semblava com si patís per embrutir la seva destral amb una escòria com aquella. El va enviar lluny i el va deixar inconscient, va dirigir-se cap a la nena que el mirava amenaçadorament desprès del que li havia fet al seu ocell, però conscient de que no podria fer res, va agafar l’animal i va fugir corrents, com que mirava al terra, va topar amb alguna cosa, era l’Aaron, que va deixar pas a la Isolda i a en Roc.
- Roc! Com tu diguis! –Va dir la Isolda mirant al seu guardià-
- Provem el nou poder d’acord? –Li va contestar en Roc nerviós per començar el combat-
La Isolda va creuar els dits i es va posar les mans al pit, va començar a resar, xiuxiuejant versets d’invocació. En Roc va agafar el seu martell i es va dirigir cap al gegant.
- Ves en compte, és un bersèrker! –Li va cridar l’Aaron com si avisés al noi d’alguna cosa-
- D’acord! –Li va contestar el jove guerrer- A l’acadèmia em van ensenyar el vostre estil de lluita, utilitzeu la bogeria per considerar justes les morts que ocasioneu i així atemorir l’enemic. Tranquil, jo no tinc por.
En Roc es va llençar sobre seu i li va donar un bon cop a l’espatlla, el bersèrker va contraatacar amb una estocada, que va frenar el noi posant el martell entremig, i aprofitant la posició indefensa del noi, li va donar un cop de peu al costat, això va ocasionar que caigués i rodolés fins que un arbre el va frenar. L’enemic es dirigia cap a la sacerdotessa, i de sobte es va sentir:
- Hedera Hèlix! –Que va convocar en Roc posant una mà a terra-
Una planta verda i llarga va néixer a la mà del jove botànic, ràpidament es va dirigir cap a on era l’enemic i li va entortolligar els peus fent-lo caure de morros a terra.
- Solitària i gelada; lluita, protectora de la glaçada! –Va invocar la Isolda aixecant els braços enlaire i obrint els ulls de cop-
- Just a temps! –Va cridar en Roc veient que el gegant s’aixecava altre cop-
La noia va somriure desprès de saber que havia satisfet a en Roc, aquest va aixecar el martell i li va canalitzar màgia, va cobrir-se d’una capa d’aigua que la deessa va glaçar, al baixar el martell, l’aigua es va glaçar formant una punta. Això va agradar molt al noi. El martell emetia una llum blavosa i desprenia un fred penetrant i potent. Aquest va córrer cap al gegant i li va clavar el martell a l’esquena, donant un cop tant fort que la bèstia del nord va tornar a caure, i ara no es va tornar a aixecar.
