Tots els membres del grup van fer un sospir gairebé alhora. Van reflexionar i ningú va dir res, sobretot en Vici; un cop van entrar en raó (desprès del frenesí de la lluita) es van adonar que ja era fosc, no ho havien notat fins que havien tingut una estona de calma. La Isolda es va afanyar a curar les ferides a la gent i va estirar en Vici sobre unes mantes, també li va embolicar el cap per suavitzar la contusió, la Sherezade se’n va fer càrrec. L’Aaron va estirar el noi sobre una manta, havia rebut força:
- Ho has fet molt bé, però no calia mostrar on estava el tòtem del gos, sempre has de ficar la pota?
- Ho sento. - Va dir-li el noi esgotat i somrient- Era per protegir-vos.
- Protegir-nos? Voldràs dir protegir-la, no?
- Un paladí protegeix a tothom que ho necessiti!
- No li facis parlar tant. -Va dir-li la Isolda dirigint-se cap al ferit- Estàs molt malament Roc! Hauré de demanar ajuda.
- M’hauré de beure aquell líquid estrany? -Li va preguntar en Roc fent cara d’esgarrifança- No em fa gaire gràcia.
- Si el déu m’ho permet sí. Asclepi no faria mal a ningú! Saps que no m’agrada que discrepis dels déus.
- Em sap greu. -Va contestar en Roc amb la boca petita-
- Tranquil. -Li va dir la sacerdotessa somrient, traient la copa del sarró i acostant-se-la al pit- Fill del déu de la salut; del foc purificant i del seu amor perdut!
Un cop es va omplir la copa la hi va fer veure a en Roc, les ferides i cops que tenia el noi es van curar, però encara es sentia cansat. Es va estirar i la Isolda li va fer carícies al front fins que es va quedar adormit. Tot el grup va posar-se a dormir un cop muntades les dues tendes que havien comprat a Epidaure. L'hiperbori va fer guàrdia durant tota la nit a la porta d'on dormia la Isolda i la Scherezade; l'elemental de terra va fer guàrdia a la dels homes, va agafar un branquilló i es va col•locar davant la tenda prenent-se molt seriosament l’ordre que havia rebut de la Isolda.
Quan encara no havia sortit el Sòl la Isolda va sortir de la tenda, ja no tenia més son. Va anar cap a l'ulfhednar, ja que li feia pena que estigués sol, amb gana i set. Es va endur una gran sorpresa quan va veure l'Aaron parlant amb ell.
- Hola Isolda. -Li va dir el sacerdot amb un posat tot preocupat- Que no tens son?
- Estava preocupada pel nostre company capturat. -Li va contestar la noia vergonyosa i com si es penedís d'haver-se llevat-
- Pots estar tranquil•la, ja no és ell. Ara l’ànima de l'einhiar té el seu cos fins que l’expulsi. M’ha explicat coses interessants i molt preocupants: qui va robar els tòtems del nostre poble sap que en falta un i ha tornat al poble per recuperar-lo.
- El d’en Roc! -Va cridar la nena posant-se la mà a la boca-
- Exacte, en Roc no pot saber que el poble estar en perill per culpa seva, aquest tòtem només ho sabem nosaltres que el té ell. La seva mare va morir protegint-lo i el va amagar, ell sabia on era i se’l va emportar de viatge, desconfiava de deixar-lo en el poble: confia molt en ell mateix i les seves habilitats aquest noi.
- Però Omphalos està en perill!
- Tranquil•la, jo demà marxaré cap allà.
- Com? I nosaltres què farem?
- Vosaltres seguireu el camí, m’ha dit que algun dels tòtems estan protegits per Surl, el gegant de foc. Haureu de dirigir-vos a l'infern del nord i aconseguir els tòtems que estan allà. Jo us trobaré un cop m’hagi assegurat que tot està bé a Omphalos.
- Què més t’ha explicat aquest guerrer?
- Li van deixar aquest tòtem per a que pogués tornar del món dels morts, així els ajudaria a buscar el que els hi falta. El tòtem de la rata és dels més dèbils, del nivell inicial; no passava res si es desfeien d'ell durant un temps. Pot ser que els altres de nivell baix estiguin escampats també!
- Cada cop es complica més! No podré acabar aquest viatge sana i estalvia.
- Mira noia, som essencials per a completar la missió. No ets conscient del que significa tenir un sacerdot al grup. Així comptem amb el suport dels déus! Què creus que haguéssim fet sense l'ajuda de Skadi, Apol•lo, Asclepi o Ossiris? I amb molts altres que haurem de contar per a completar el viatge... No vull que pensis que ets prescindible, pensa en la nostre tasca divina, hem de protegir els regals dels déus i tu estàs molt ben preparada i acompanyada. El dubte és una debilitat!
- Que serveix per enfortir-te.
- Les ensenyances clergals no et serviran de gaire en el camp de batalla, però em tranquil•litza saber que hi ha algú amb seny en aquest grup.
- La Scherezade també és una noia molt centrada.
- La Scherezade es vindrà am mi. Ja no hi fa res aquí, seria un destorb.
- Em sap greu pensar com tu, però ella no crec que vulgui separar-se d’en Roc i del camí que la portarà a venjar-se.
- D’això ja m’ocuparé jo perquè em sento responsable. Ella, a diferencia de nosaltres, té una família, i no té edat d’anar pel món obrint i obrint-se ferides. La que té a la galta li deixarà marca, un lleig record d’un viatge que no acabarà.
- Tens raó, però ens sentirem una mica sols amb dos membres menys. Jo voldria continuar plegats. -Va dir la Isolda ajupint el cap-
- Sempre tant preocupada pels altres! No em sap greu, se que cuidaràs d’en Roc i ell farà el mateix amb tu, en Vici ha demostrat ser de confiança i capaç de sacrificar-se per nosaltres. No tens que preocupar-te, i si tot va bé, tornaré amb vosaltres desprès d’haver deixat a la Scherezade i d’haver comprovat l’estat del poble. Pot ser que l’hagin atacat altre cop, i ara no conta amb la protecció dels déus per falta dels tòtems.
- Tens raó, ho haig de fer per en Roc, no puc permetre que el nostre poble estigui en perill per culpa seva. Ell sempre ha procurat el millor per tots nosaltres. Aaron! Prometo esforçar-me al màxim i arribar a ser una gran sacerdotessa, així podré ajudar a tothom que ho necessiti. Només desitjo la felicitat de les persones, al contrari que els que han atacat el poble, i per això hem d’aturar-los.
- Que no t’encegui l’odi i la ira, els déus decidiran el que és just i nosaltres ho executarem. I no oblidis la teva felicitat, és lo més important petita Isolda. -Li va dir el sacerdot baixant el to de la veu per calmar a la nena-
- Doncs la voluntat dels déus és que recuperem els tòtems, i així ho farem!
Ja començava a aclarir el dia i l’alba era preciosa, la neu es tenyia d’un color fogós, més clar que al vespre. Els avets deixaven anar espurnes lluminoses, ja que els raigs del Sòl passaven per les gotes de rosada glaçada que penjaven a les agulles; i realment semblava que començava un bon dia. La Isolda va anar a despertar als dos nois, i a preparar l’esmorzar; l'Aaron va dirigir-se cap a la tenda on dormia la petita Sherezade i la va trobar plorant.
- Suposo que ens has sentit, no? -Li va dir el sacerdot amb un cert penediment- Saps que és el millor que podem fer.
- No t’ho nego, ja he fet el ridícul moltes vegades i no m’enfadaré com una nena petita. Si creu que és el millor no li retrauré.
- Vinga petitona, també fem falta en el nostre poble! Ara eixuga’t les llàgrimes i anem a esmorzar. -Li va dir l'Aaron amb una dolçor estranya en ell- Tenim que explicar moltes coses a en Roc, oi?
- Sí, anem. Però no els hi diguis que he plorat. -Va demanar la noia al sacerdot que es va posar a riure-
Els dos nois van encendre un foc mentre en Vici es rentava la cara, es trobava millor, però li feia molt mal el cap. Van agafar una mica de gel en un pot i el van fondre en el foc, un cop bullia, en Roc hi va tirar unes herbes que portava per fer una infusió energètica: només l’aroma ja va despertar els sentits de tots els membres del grup, fins i tot els del gòlem de terra que no tenia olfacte, però es sentia atret a comportar-se igual que els altres. Era un beuratge molt gustós, fins i tot fort de gust, i destacava el regust d’anís i de sucre de remolatxa. Tots en van beure, i van acompanyar-ho d’una mica de pa i pernil. Es van sorprendre en veure a l'hiperbori com bevia amb el got, aguantant-lo amb les mans; però no va tardar a relliscar-se-li i caure per sobre, es va escaldar i va començar a córrer i rebolcar-se per la neu fins que l’escalfor excessiva va convertir-se en un malestar per fred, després es va adonar que tots reien del que feia i va córrer cap a la falda de la Isolda que el va consolar i el va ajudar a menjar.
Tot semblava molt normal, en Roc insistia a en Vici que li donés la vareta, la Scherezade estava trista i capficada, la Isolda cuidava l'hiperbori i l'Aaron meditava sobre el viatge. Tothom va despertar del seu viatge interior quan el sacerdot va aixecar-se i li va donar una plantofada al clatell a en Roc, aquest no va protestar com de costum, sinó que va riure. El grup de viatgers es van sentir revifats, i el pessimisme es va dissoldre com si la monotonia que s’havia trencat els marqués un inici, i volien que fos un començament alegre i optimista.
Van agafar, ara tranquil•lament, el tòtem de l’altar. En Roc li volia donar també el seu a l'Aaron perquè el portés al poble, però el sacerdot va preferir que el custodiés ell.
Van recollir les tendes i els utensilis de l’esmorzar, d’un esmorzar molt intens, ple d’objectius i propostes, males i bones noticies; però l’últim que farien tots plegats.
