Capítol 5

Mentre s’entretenien amb el bersèrker, l’Aaron va fer servir els seus poders de sacerdot d’Osiris per conservar l’ànima de l’ocell, i la va introduir en el llaç de color bronze que li havia comprat a Epidaure la Scherezade. La nena no podia parar de plorar, però un cop el sacerdot li va explicar el que havia fet, es va quedar més tranquil•la, però les llàgrimes continuaven regalimant.
La Isolda va haver de convocar varies vegades el poder d’Asclepi per ajudar a tots els del grup, la petita Scherezade s’havia tallat amb la seva daga quan corria per salvar el seu ocell, el tall li anava del nas fins a mitja galta, a la Isolda li va saber molt de greu veure que no podia fer-hi res per a treure la cicatriu. Un cop recuperats i estirats a terra, es van explicar tot el que els havia ocorregut. En Vici els va ensenyar el petit gòlem de terra, que li va caure molt bé a la Isolda.
- Tu qui ets? –Li va preguntar la sacerdotessa acaronant-li la galta-
- Sóc un elemental de terra, creat pel gremi de mags de la Vall de l’Est, i ara mateix estem a la anomenada Muntanya dels freds eterns, on hi dorm la deessa Skadi.
- Quin fàstic d’insecte! –Va dir en Vici irritat per el comportament del petit ésser, just el contrari que el que havia tingut amb ell-
- No m’ofengui amo, amb les dones s’ha de ser amable.
- És clavat al seu amo! - Va dir la Isolda- Ja feu un bon equip!
Al dir això, en Vici va recordar la matança que havien fet, va dirigir-se cap al lloc de la batalla (si se’l pot anomenar així) , i no li va saber gens de greu veure el que havia fet, es va adonar que un encara estava viu però com que tenia les cames trencades no podia fugir; en Vici el va agafar pel coll per rematar-lo però l’Aaron el va frenar recordant-li que el que ell buscava era informació, i que aquell ulfhednar en tenia i molta. La Isolda es va dirigir cap a ell per ajudar-lo i curar-lo, després, es va estirar i va quedar adormida, en Roc es va asseure a prop seu per procurar-li un bon i merescut descans, utilitzar el poder dels déus és esgotant i necessitava reflexionar i descansar, ja que era conscient que tot just començava un llarg viatge.
Van lligar de mans i peus al guerrer, i li van donar alguna cosa per menjar. Van comentar tot el que els havia passat recapitulant des del principi:
- Vici! Et canvio l’arma, jo vull aquesta vareta! -Va dir-li en Roc molt nerviós-
- Gamarús, no veus que és un ésser estúpid i inútil! Sort del meu poder, sinó no m’hauria servit per res.
- No crideu! -Va dir l'Aaron aixecant la veu- La Isolda està dormint i la Scherezade està molt atabalada. Ves a consolar-la una mica Roc.
El noi es va dirigir cap a on estava la nena, i des d’allà podia veure a la Isolda resant, es veu que no podia dormir tranquil•la perquè alguna cosa li ho impedia. L'Aaron va agafar una mica de pa per menjar, el va partir i en va donar un tros a en Vici.
- Aquesta situació em resulta familiar. - Va dir en Vici recordant la seva primera conversa amb l’ancià- I resulta que no acostumen a acabar bé.
- No seria d’estranyar, segur que corren més guerrers nòrdics per aquestes muntanyes. No sé que deu ser el que els ha portat fins aquí, però podríem analitzar les restes del seu campament, potser trobem alguna cosa interessant.
- Tampoc tenim res millor a fer. Per cert, què n’has fet de l’ocell?
- Li he donat sagrada sepultura. -Li va contestar l'Aaron ajupint el cap-
- No em refereixo a això, parlo del que has fet amb això que portes al coll.
- Això és un ankh, objecte sagrat dels sacerdots d'Ossiris. Em permet dominar les ànimes i manipular-les. És el poder del déu dels morts de les terres del sud.
- Em vas explicar que també eres sacerdot de Déu, bé, suposo que tampoc em puc estranyar, la noia ha pactat amb més d’un. Explica’m com funciona tot això, per mi és nou i desconegut.
- Et faré un breu resum del que encara no saps; tots els sacerdots poden aspirar a dedicar-se a déu, però per això cal tenir grans i honroses aptituds. Primer cal pactar amb déus inferiors i demostrar la teva fe. Tampoc podem pactar amb qualsevol déu, jo, per exemple, sóc descendent de famílies de les terres del sud i de les que queden entre els dos rius; i per tant, només els déus d’aquelles terres em poden concedir el seu favor.
- La noia -Va reflexionar en Vici- ha pactat amb una deessa del nord, i tenia en poder seu a dos déus de l’est. M’equivoco?
- En part. La Isolda, tal i com qualsevol altre sacerdot, no sap si és ella qui està en poder del déu, o si és el déu que està en poder seu; però per lo altre, si que tens raó. És molt fàcil explicar-t’ho, i a més a més és molt prudent fer-t’ho saber, abans que li diguis alguna cosa que la pugui ofendre. La Isolda la vaig trobar jo abandonada quan només era un nadó i la havien deixat davant del temple. Portava una corona de llorer daurada, objecte sagrat dels sacerdots apol•linis i per això la vaig portar al seu temple on se’n van fer càrrec.
- No entenc què té això a veure amb el fet de que pugui fer servir els poders de déus de diferents terres.
- No coneixem els seus pares, sabem que algú proper a la noia era sacerdot d’Apol•lo, res més. Per tant, la seva genètica està formada per sang del nord i de l’est, com a mínim, qui sap si encara podria pactar amb algun déu d’alguna altre terra!
- Molt interessant...
En Vici i l’Aaron es dirigeixen cap a les restes del campament, i porten al presoner amb ells. Mentrestant, en Roc està tranquil•litzant a la Scherezade, que encara no ha parat de plorar, ara està molt més tranqui-la; el noi li ensenya la flor que ha trobat a la cova, creu que la seva bellesa alegrarà una mica a la petita.
- És una flor d'edelweiss, una planta que creix en climes gèlids. Al absorbir l’oxigen tant fred de l’ambient es glaça, i per això emet aquesta temperatura. És molt bonica; gràcies Roc.
- Atura’t! No la toquis! És tan freda que crema!
- Gràcies, tampoc ho anava a fer, ja conec les propietats que té aquesta planta. Amb tu sempre em sento protegida.
- Pots estar ben tranquil•la petitona. -Li va contestar en Roc acaronant-la-
- Saps perquè conec tant bé aquesta planta?
- Ja sé que vas anar a una escola molt bona, suposo que ho vas aprendre allà, no?
- T’equivoques. Va ser la teva mare qui m’ho va explicar, jo patia febrades molt sovint, i venia ella a curar-me. Feia servir aquesta planta per preparar un cataplasma que em posava al front per fer baixar la febre.
En Roc va deixar caure una llàgrima i va tancar el puny, la nena va agafar-li la mà i el va consolar. El consol era recíproc, ja que tots dos havien perdut éssers estimats. El noi va acotxar a la petitona i recordant un dels motius del seu viatge, la venjança, va anar cap a on estaven l’ancià i l’home de fosc per saber si havien tret l’aigua clara de l’assumpte. Els va veure des de sobre del turó: davant seu s’estenia una gran esplanada amb molts pocs arbres, just al peu del turonet hi havia un altar fet de pedres apilonades i una pila d’animals que deurien haver caçat els guerrers. Mirant els objectes que hi havia per terra estava en Vici, l'Aaron reflexionava davant de l’altar, aquest altar de pedres semblava que s’havia fet ràpidament, i estava molt poc decorat, només tenia una figura a sobre i una petita tela que l’envoltava; a en Roc li generava una sensació familiar i coneguda.
- Què és això? -Va preguntar en Vici al presoner-
- Un corn. - Li va contestar l'ulfhednar-
- Mira estúpid! Avui ja n’he tingut prou de converses intel•ligents! -Va exclamar en Vici agafant-lo pel coll- Ja ho veig que és un corn!
- Serveix per convocar l'einhiar del nostre grup. És l’intercessor entre nosaltres i els nostres avantpassats.
- Aquest altar de pedres serveix per retre culte als vostres avantpassats? -Va preguntar el sacerdot-
- Així és, i amb aquesta figura amb forma de rata podem contactar directament amb ells. Els nostres avantpassats, l'home i la dona ancestrals: Àlfar i Disir. Just ara, abans del solstici d’hivern, els hi practiquem culte per a que ens protegeixin.
- D'on heu tret aquesta figura de rata? -Va preguntar l'Aaron intentant agafar-la-
- No podràs agafar-la, està protegida per qui ens la va entregar, ens va dir que la podíem fer servir i que ell s’anava a buscar una cosa que li feia falta. Només ens va demanar que la protegíssim i que si venia algú amb una estàtua semblant la hi prenguéssim.
- Qui va entregar-vos aquesta estàtua? -Va preguntar l'Aaron mirant fixament l'ulfhednar-
- Deixa estar aquest tema vellet. -Li va dir en Vici, inspeccionant el corn i algun altre objecte que havia trobat entremig dels paquets-
- Es tracta d’un dels tòtems del nostre poble! –Va cridar colèric el sacerdot-
- Nosaltres només som un grup de desterrats, no volíem anar a la guerra i ens van fer fora del poble. -Va dir el guerrer nòrdic com si estigués disculpant-se d’alguna cosa, davant el posat violent del sacerdot- A nosaltres ens la va entregar un einheri, amb les ordres que ja he explicat abans. Ell tan sols és el protector del nostre grup, algú altre la hi té que haver entregat.
- Però per a què la volíeu? -Li va preguntar l'Aaron- I què és això d’un einheri?
- Ja t’ho he dit! Només la volíem per comunicar-nos i oferir les nostres pregàries directament a l’home i la dona ancestrals. Sembla ser que es pot fer servir com a canalitzador de poder diví, oi?
- I a tu què t’importa? -Va exclamar-li en Vici-
L'ulfhednar va ajupir el cap, i tal i com li havia demanat l'Aaron, els hi va explicar què són els einhiar: Són els guerrers morts en combat que han tingut una vida exemplar i les valkiries recullen: baixen amb els seus cavalls blancs per l’arc de Sant Martí, l’aurora boreal feta del reflexa de les seves armadures avisa de la seva arribada i s’enduen els millors lluitadors; que feliços han mort en el camp de batalla. Els porten cap a les praderies del Valhalla, on lluiten durant el dia i fan festes durant la nit en un gran saló, el poder d'Òdin els cura les ferides instantàniament i comparteix taula amb ells, encara que només beu, no menja; i així poden entrenar fins a la fi dels dies.
- Fan festes cada nit? -Va preguntar en Vici amb una mirada ansiosa-
- Sí. El cuiner Andhrimnit els prepara la famosa caldera Elhmnir, hi cou la carn del senglar Saehrimnir i la carn tallada se li regenera durant el dia.
- Li poseu nom a tot? Una olla amb un nom, quina tonteria! -Va riure en Vici-
- Maleeixo a tots aquells que blasfemin, i més si es riuen de la caldera Elhmnir: font d’aliment de tots els einhiar!
En Vici el va ignorar, es va estirar per mirar còmodament el corn i alguna runa que havia trobat, es va treure el barret per poder veure millor les peces. El corn semblava d’algun animal i no servia, com ell havia cregut des d’un principi, per beure; estava foradat per tots dos costats, pel volt hi portava una cinta de tela blanca i tot el voltant de la boca grossa era treballat amb relleus molt baixos: si es mirava minuciosament es veia una dona muntada en un cavall alat, que mirava un cos estira’t a terra, totes les altres escenes eren lluites.
- Realment esteu molt obsessionats en morir, que més us dóna? -Va preguntar-li en Vici desprès de fer una reflexió personal interna-
- L’objectiu de tots els nostres guerrers és morir amb l’arma a la mà, no en un llit i malalt. El nostre cos ha d’estar sa per poder entrenar en el Valhalla i defensar els nostres déus quan calgui. Fins i tot podem tenir més sort i en el Valgrid, la porta d’entrada on ens espera la deessa de l’amor, Freya, triarà si anem al Valhalla a lluitar o a Folkvang, al seu palau, on viuríem entre luxes.
- Això ja m’agrada més. -Va interrompre en Vici- Si és la deessa de l’amor ja m’imagino quines luxúries seran! Què s’ha de fer per entrar-hi?
- Ser un valerós guerrer, morir lluitant i caure en gràcia a la deessa.
- I si no li caus en gràcia?
- Passaràs la resta de l’eternitat lluitant en el Valhalla! El somni de tot guerrer!
- No m’arriscaré. -Va reflexionar en Vici-
- Aquest corn que tens, és el que la bella Freya li va atorgar al einhiar que ens acompanya, l’ofereix ple de mjöd: el que vosaltres coneixeu com a hidromel. Ara està foradat perquè serveix per comunicar-se amb els déus.
El sacerdot que s’havia assegut, no es sent complagut amb l'extensa explicació; no entén com pot haver arribat el tòtem rata fins aquí i sap que només hi ha una manera d’esbrinar-ho: parlar amb el einhiar. Pregunta a l'ulfednar com ho podria fer, i aquest li diu que es pot esperar ja que ha anat de caça amb els seus companys, o pot tocar el corn i així sabrà que algú li ha pres, et puc assegurar que farà servir els seus poders per venir a recuperar-lo immediatament.
- Doncs esperarem que arribin de caça, no voldria tenir que lluitar innecessariament.
- Sí, millor, vist que lluiteu com salvatges és millor no fer-lo enfadar. -Va dir en Vici recordant la lluita amb el Bersèrker-
- Podríeu deslligar-me doncs. Ja no us sóc útil.
- No! Serà millor mantenir-te al nostre poder fins que arribin. -Va dir l'Aaron molt prudentment-
- I em tindreu lligat fins que tornin? Vosaltres sabeu quan pot durar una cacera?
- No. -Van contestar els dos alhora mirant al captiu-
- Doncs pot ser que tornin d’aquí tres o quatre setmanes si la cosa va bé. -Els va somriure el pres-
- No podem perdre tant de temps. Només queda una solució, fes els honors Vici.
La Isolda mentrestant havia abandonat les seves pregàries i estava amb la petita Scherezade, que se l’havia trobat cotxada amb una manta però més desperta que un mussol en plena nit. Ja no plorava, era una nena forta, i ara s’havia adonat que no era la única que patia per la pèrdua de gent estimada, sabia que hi havia qui patia més que ella. La sacerdotessa es va estirar al seu costat, mirava i acariciava a la nena que s’estava adormint. Per sobre del cap de la nena veia a uns quants metres en Roc, que s’interessava pel que feien els dos homes, i a l’hora, no volia deixar a les noies soles.
La Isolda es començava a adormir i quan tenia els ulls mig tancats li va venir una forta esgarrifança, va aixecar-se i va fer un crit. Tant en Roc com la nena li van preguntar què li passava; la Scherezade es fregava els ulls treient-se la son que acabava d’arribar a visitar-la i en Roc anava corrents cap a ella, la sacerdotessa havia tingut un pressentiment: alguna mala cosa passaria.
Desprès de que en Roc agafés suaument a la Isolda, es va sentir el so d’un corn, en Roc sabia d'on venia però les dues noies no. Era un so greu i ressonant que feia bategar més fort el cor i era com si tots es sentissin més vigorosos i actius. Els tres nois es van dirigir cap on estaven en Vici i l'Aaron, estaven comentant el poder del corn i les seves conseqüències. Darrera en Vici va aparèixer una ombra que es va anar definint i solidificant fins assolir una textura translúcida, a aquesta figura li van aparèixer dues destrals, una armadura de cuir amb peces metàl•liques i un casc amb dues banyes. L'Aaron, al veure-ho, va avisar en Vici amb suficient temps com per decantar-se i fugir de l’ésser eteri que s’estava formant.
- Aquí el teniu, que fareu ara? -Va dir l'ulfhednar rient maliciosament-
- Tranquil, ja ens ho esperàvem. -Li va contestar en Vici posant-se el barret- Intentem parlar amb ell o passem directament a l’acció?
- Tranquil•litza’t, no sabem com reaccionarà. -Va dir l'Aaron mirant fixament l’ésser-
- Qui ha fet servir el meu corn? -Va dir una veu metàl•lica i profunda- Qui ha estat?
- Tranquil, només volem aquesta figura que tens aquí. No volem cap mal. - El va tranquil•litzar l'Aaron-
- Heu tocat el meu corn i heu fet mal a la meva gent. Només hi ha una manera de que puguis aconseguir aquesta estàtua, i és enviant-me un altre cop cap al Valhalla.
- Doncs si no hi ha cap més solució... -Va murmurar el sacerdot-
- Que ja me’l puc carregar, no? -Va somriure en Vici-
- M’agradaria que no hagués anat així, però els morts tenen que estar en el seu lloc, i no es pot fer servir el poder dels tòtems per aquestes coses. Endavant!
- Egil Skallagrimsson, el gran guerrer víking, poeta i mestre de runes! No podreu fer res contra ell! -Va cridar el pres rient desmesuradament- És un fantasma! No el podreu atacar!
- Ja ho he vist ja. -Va dir l'Aaron- I resulta que són la meva única especialitat.
El sacerdot va agafar l'ankh que li penjava del coll i va tancar els ulls, va entrar en un buit mental molt fort, tant que no s’adonava del que passava al seu voltant. En Vici va córrer cap a l'Egil Skallagrimsson, aquest va agafar les destrals i les va col•locar horitzontalment una sobre l’altre, i quan va tenir a l’home de fosc davant va cridar: Aixafament de Elhmnir! Les destrals es van ajuntar i van formar un bloc arrodonit, va aixecar-lo i li va deixar anar sobre el cap d’en Vici. Aquest va quedar clavat a la neu fins a la cintura, el cop no li va fer el mal que li tindria que haver fet perquè la gran capa de neu el va esmorteir, però sí que va perdre el sentit. L'einhiar va tornar a separar les destrals i anava a tallar el cap a la seva víctima, quan una gran bola d’aigua el va impactar. La bola aquàtica el va empentar uns metres, amb la sort afegida de que va passar per davant del sacerdot, i aquest només va perdre l’equilibri; l'Aaron va mirar fixament amb cara d'enfadat al noi que aguantava el martell apuntant cap a l’ésser eteri, aquest ja sabia que quan acabés tot això li esperava una plantofada al clatell.
En Vici estava clavat a terra, l'Aaron va córrer per apartar-se del radi d’acció d’en Roc (patint més pel que li podia fer el noi que no pas per l'einhiar). El jove del martell va agenollar-se a terra ja que no estava acostumat a fer servir tanta quantitat de màgia de cop, i tenia que descansar una mica.
El guerrer de les destrals va córrer cap a on era en Roc, va doblegar el torç i va apuntar-lo amb les banyes del casc: placatge de Saehrimnir! I aquest per por que s’acostés a les noies també va dirigir-se cap a ell. L'Egil Skallagrimsson es va aturar en sec, va mirar el noi, i com si alguna cosa l’incités al combat, va fer un crit bestial i va córrer encara més embogit que abans. En Roc no es va espantar, i va saltar per sobre el guerrer aprofitant l’empenta que portava al baixar el turó, així va esquivar l’atac. Va córrer tant com va poder per col•locar-se en un terreny que fos pla, i poder lluitar millor; gràcies al potenciador de resistència podia córrer molt i no es cansava.
En Roc sabia que havia de resistir fins que l'Aaron tingués a punt l’atac. L'Egil Skallagrimsson va llençar una de les destrals cap a en Roc: la destral anava girant i desprenent guspires de foc; anava directament cap al coll del noi, però aquest es va ajupir i amb la mà al terra va cridar: Hedera Hèlix! I una planta amb fulles de tres puntes i molt verda va sorgir de la seva mà. El noi bufava sorprès de l’habilitat del guerrer amb la destral, i veia com ràpidament la planta es dirigia cap a l’enemic. L'einhiar es va quedar quiet com si esperés alguna cosa, i mentrestant la planta es va enredar als seus peus, va aixecar la mà i va estirar i recollir els dos dits que queden al costat del gros, com si li fes al noi que s’acostés.
En Roc ja sabia què era una destral de Muspell, va recordar els seus dies a l’acadèmia; el seu desig de convertir-se en paladí. Muspell és un lloc on hi regna el foc i la desolació, el contrari de Niflheim. Hi governa el gegant de foc Surl i les destrals forjades a Muspell són tant precises que poden donar a un ocell que està volant a cent passos. Sobre altres civilitzacions només els hi ensenyaven cultura bèl•lica, era una de les poques coses que sabia sobre els nòrdics.
Sabia que aquell gest no anava dirigit a ell, sinó a la destral demoníaca, per això es va girar i va veure com havia fos tot el glaç del voltant on s’havia clavat, i ara vibrava. Es va aixecar i rodolant com si algú l’hagués llençat va dirigir-se cap a ell tornant a expulsar foc al girar. Aprofitant això, l'Egil Skallagrimsson, va trencar fàcilment l’heura que li entortolligava els peus ja que s’havia glaçat, i va dirigir-se cap a ell amb l’altre destral. Es va sentir una veu que ressonava i que va trencar el caos produït pels crits dels dos guerrers i va afegir una mica de seny a la situació, era l'Aaron que invocava a Ossiris per segon cop aquell dia: Rei de l’eternitat i senyor de lo etern, el déu que passa milions d’anys en la seva existència. Majestat! Que vesteixes teles blanques, i domines amb el ceptre!
L'Aaron va aixecar l'ankh que li penjava del coll i aquest va brillar, el sacerdot va aspirar dirigint-se cap al guerrer nòrdic mort, i aquest va aturar-se, una força l’empenyia cap al sacerdot. En Roc va respirar tranquil, però va veure com no funcionava: l’espectre era absorbit, però tant el casc, com l’armadura i les destrals no es movien, i semblava que el retinguessin. L'Aaron ho va veure clar, no funcionava i sabia el perquè: el seu poder era capaç d’exorcitzar espectres, però no matèria ni éssers vius. Va aturar el conjur i va dir-li a en Roc que calia que el despullés de les seves armes, el noi, de seguida, va trencar amb el martell la destral que no havia acabat d’arribar a les mans de l'einhiar: li va saber molt de greu, era una destral preciosa amb un gran poder, es notava que no havia estat forjada per humans perquè estava molt ben treballada, amb molta minuciositat i gràcia, semblava una peça decorativa d’aquelles que no es fan servir per por de que es facin malbé.
L'Aaron va tornar a preparar-se la invocació, confiava en que el noi tingués suficient temps ja que era una invocació que en necessitava força. El jove guerrer va entrar en refrega amb el soldat del Valhalla, esquivava destralades i l’altre tampoc es deixava donar. En Roc va sentir la veu de la Isolda, ell no havia deixat de pensar en la seva amiga i el que podia passar si rebia un cop d’aquella bestiota, sabia el que estava a punt de fer, i va preparar a l’espectre per a rebre el cop. El noi veia que la sacerdotessa tenia l’arc a les mans i seria el primer cop que l’utilitzaria, el que no sabia era a quin déu li demanaria els poders encara que ho va tenir clar quan va sentir la veu de la sacerdotessa que ressonava a la vall: Llença la fletxa, toca la lira; encén la purificadora pira!
Des de dalt del turó, la figura de la noia semblava celestial, el Sòl es ponia per darrera seu i quedava vermellosa. Ara brillava per si sola, com una estrella, però tota la llum es va canalitzar cap a l’arc creant una fletxa de llum. En Roc es va sorprendre: havia utilitzat el poder del déu de la llum i el Sòl per fer una fletxa lluminosa!
Va disparar la fletxa amb tanta punteria que va tocar la punta de l’armadura de l'einhiar, la fletxa es va quedar enganxada com si estigués perforant la protecció del guerrer, es veia que el projectil feia força contra la peça metàl•lica i sortien guspires lluminoses; el guerrer la retenia però el poder de la fletxa va ser tant fort que li va arrencar l’armadura, va sortir volant i girant com una baldufa i sense que fos la intenció de la noia, va caure a sobre d’en Vici però aquest continuava inconscient.
El guerrer va embogir i va donar un cop de peu a en Roc, que va caure a terra. El soldat va córrer cap a la noia i l'hiperbori es va col•locar davant de la noia, se’l notava nerviós. En Roc va espolsar el cap per recobrar el seny. Es va adonar de la situació: la Isolda estava en perill i l'Aaron acabaria aviat el conjur, tenia que actuar amb rapidesa i només li quedava una opció, una que no li agradava fer servir però que si calia...
Va començar a córrer i la seva silueta va canviar: es va anar reduint verticalment però va expandir-se horitzontalment. Corria amb quatre potes, més primes que abans, la cara li acabava en punta i el pèl li recobria tot el cos: era un gos. Li penjaven peces metàl•liques del coll i les orelles, eren com gotes allargades de color plata i bronze; tot el torç i la cua era ple de decoracions de colors, sobretot verdes i vermelles, que contrastaven amb el marró del pèl; en una de les potes del davant hi portava una cinta blava lligada, on hi havien safirs encastats. Al córrer se li reflectia el color vermell del Sòl i creava un petit espectacle lluminós molt plaent, encara que cap dels presents estava per experiències estètiques.
El gos es va llençar sobre el guerrer i li va mossegar pel coll, aquest, per culpa de la força amb que el cànid es va llençar sobre seu va caure a terra. En Roc va quedar d’esquena a la Isolda i aquesta va agafar l'hiperbori, que estava a punt per entrar a la lluita i va córrer a amagar-se, era conscient de que no podia fer res en una lluita cos a cos. El gos va mossegar-li el braç de la destral però l'Egil Skallagrimsson no la deixava anar, i a més a més, li donava cops de puny i de peu.
L'Aaron va començar a pronunciar el conjur.
En Roc es va posar nerviós i no sabia que fer, quan estava a punt de deixar anar el braç va veure com unes mans se li van posar sobre el casc al einhiar. Coneixia aquells guants de malla; el guerrer no va tenir gaire sort: portava el dit gros descosit i va provocar el típic efecte inesperat. L'einhiar va caure a terra i no es podia aixecar, el casc havia augmentat de pes ja que era metàl•lic i per tant, el pes era una de les seves qualitats principals. Va caure sobre en Roc i aquest no podia sortir. En Vici va seguir a l’enemic: caigué encara afectat pel mareig del cop al cap.
Calia que algú hi fes alguna cosa, sinó l'Aaron no el podria absorbir. Estava acabant el conjur: Rei de l’eternitat i senyor de lo etern, el déu que passa milions d’anys en la seva existència. Majestat! Que vesteixes teles blanques, i domines amb el ceptre!
Quan el sacerdot va començar a bufar, l’espectre semblava ser absorbit amb més facilitat, però no del tot, ja que portava el casc i la destral; per poc temps ja que la Sherezade va córrer veient l’escena i sobretot perquè en Roc estava en perill. Va clavar la daga de plata a la mà de la destral i aquest la va deixar anar fent un horrible crit que va glaçar a tothom, la noia va fer el cor fort i sabia que calia rematar la feina, per tant, va donar un cop de peu a l'einhiar. Aquest va caure i el seu casc va quedar sobre la neu, ara notava com una força l’absorbia i se l’enduia: no era una experiència nova, era la mateixa sensació que havia tingut al rebre la visita de la valkiria. En el poc temps que va tenir, va entrar en raó i va deixar emportar-se, sabia que era el que el destí marcava i fins i tot el que l’esperava ja li agradava. Una bafarada daurada el va envoltar i va guiar-lo cap a l'ankh, s’hi va introduir i l'Aaron va caure a terra per culpa de l’esforç que havia fet; des del mateix terra, va tornar a agafar el penjoll i va bufar dirigint-se cap a l'ulfhednar: aquest va quedar estabornit desprès d’haver estat rabiós durant tot el combat.