Canvi de lloc instantani:

MÉS A : WWW.PLUSULTRAOMPHALOS2.BLOGSPOT.COM

GRÀCIES PER LA VOSTRA ATENCIÓ!

Capítol 6

Tots els membres del grup van fer un sospir gairebé alhora. Van reflexionar i ningú va dir res, sobretot en Vici; un cop van entrar en raó (desprès del frenesí de la lluita) es van adonar que ja era fosc, no ho havien notat fins que havien tingut una estona de calma. La Isolda es va afanyar a curar les ferides a la gent i va estirar en Vici sobre unes mantes, també li va embolicar el cap per suavitzar la contusió, la Sherezade se’n va fer càrrec. L’Aaron va estirar el noi sobre una manta, havia rebut força:
- Ho has fet molt bé, però no calia mostrar on estava el tòtem del gos, sempre has de ficar la pota?
- Ho sento. - Va dir-li el noi esgotat i somrient- Era per protegir-vos.
- Protegir-nos? Voldràs dir protegir-la, no?
- Un paladí protegeix a tothom que ho necessiti!
- No li facis parlar tant. -Va dir-li la Isolda dirigint-se cap al ferit- Estàs molt malament Roc! Hauré de demanar ajuda.
- M’hauré de beure aquell líquid estrany? -Li va preguntar en Roc fent cara d’esgarrifança- No em fa gaire gràcia.
- Si el déu m’ho permet sí. Asclepi no faria mal a ningú! Saps que no m’agrada que discrepis dels déus.
- Em sap greu. -Va contestar en Roc amb la boca petita-
- Tranquil. -Li va dir la sacerdotessa somrient, traient la copa del sarró i acostant-se-la al pit- Fill del déu de la salut; del foc purificant i del seu amor perdut!
Un cop es va omplir la copa la hi va fer veure a en Roc, les ferides i cops que tenia el noi es van curar, però encara es sentia cansat. Es va estirar i la Isolda li va fer carícies al front fins que es va quedar adormit. Tot el grup va posar-se a dormir un cop muntades les dues tendes que havien comprat a Epidaure. L'hiperbori va fer guàrdia durant tota la nit a la porta d'on dormia la Isolda i la Scherezade; l'elemental de terra va fer guàrdia a la dels homes, va agafar un branquilló i es va col•locar davant la tenda prenent-se molt seriosament l’ordre que havia rebut de la Isolda.
Quan encara no havia sortit el Sòl la Isolda va sortir de la tenda, ja no tenia més son. Va anar cap a l'ulfhednar, ja que li feia pena que estigués sol, amb gana i set. Es va endur una gran sorpresa quan va veure l'Aaron parlant amb ell.
- Hola Isolda. -Li va dir el sacerdot amb un posat tot preocupat- Que no tens son?
- Estava preocupada pel nostre company capturat. -Li va contestar la noia vergonyosa i com si es penedís d'haver-se llevat-
- Pots estar tranquil•la, ja no és ell. Ara l’ànima de l'einhiar té el seu cos fins que l’expulsi. M’ha explicat coses interessants i molt preocupants: qui va robar els tòtems del nostre poble sap que en falta un i ha tornat al poble per recuperar-lo.
- El d’en Roc! -Va cridar la nena posant-se la mà a la boca-
- Exacte, en Roc no pot saber que el poble estar en perill per culpa seva, aquest tòtem només ho sabem nosaltres que el té ell. La seva mare va morir protegint-lo i el va amagar, ell sabia on era i se’l va emportar de viatge, desconfiava de deixar-lo en el poble: confia molt en ell mateix i les seves habilitats aquest noi.
- Però Omphalos està en perill!
- Tranquil•la, jo demà marxaré cap allà.
- Com? I nosaltres què farem?
- Vosaltres seguireu el camí, m’ha dit que algun dels tòtems estan protegits per Surl, el gegant de foc. Haureu de dirigir-vos a l'infern del nord i aconseguir els tòtems que estan allà. Jo us trobaré un cop m’hagi assegurat que tot està bé a Omphalos.
- Què més t’ha explicat aquest guerrer?
- Li van deixar aquest tòtem per a que pogués tornar del món dels morts, així els ajudaria a buscar el que els hi falta. El tòtem de la rata és dels més dèbils, del nivell inicial; no passava res si es desfeien d'ell durant un temps. Pot ser que els altres de nivell baix estiguin escampats també!
- Cada cop es complica més! No podré acabar aquest viatge sana i estalvia.
- Mira noia, som essencials per a completar la missió. No ets conscient del que significa tenir un sacerdot al grup. Així comptem amb el suport dels déus! Què creus que haguéssim fet sense l'ajuda de Skadi, Apol•lo, Asclepi o Ossiris? I amb molts altres que haurem de contar per a completar el viatge... No vull que pensis que ets prescindible, pensa en la nostre tasca divina, hem de protegir els regals dels déus i tu estàs molt ben preparada i acompanyada. El dubte és una debilitat!
- Que serveix per enfortir-te.
- Les ensenyances clergals no et serviran de gaire en el camp de batalla, però em tranquil•litza saber que hi ha algú amb seny en aquest grup.
- La Scherezade també és una noia molt centrada.
- La Scherezade es vindrà am mi. Ja no hi fa res aquí, seria un destorb.
- Em sap greu pensar com tu, però ella no crec que vulgui separar-se d’en Roc i del camí que la portarà a venjar-se.
- D’això ja m’ocuparé jo perquè em sento responsable. Ella, a diferencia de nosaltres, té una família, i no té edat d’anar pel món obrint i obrint-se ferides. La que té a la galta li deixarà marca, un lleig record d’un viatge que no acabarà.
- Tens raó, però ens sentirem una mica sols amb dos membres menys. Jo voldria continuar plegats. -Va dir la Isolda ajupint el cap-
- Sempre tant preocupada pels altres! No em sap greu, se que cuidaràs d’en Roc i ell farà el mateix amb tu, en Vici ha demostrat ser de confiança i capaç de sacrificar-se per nosaltres. No tens que preocupar-te, i si tot va bé, tornaré amb vosaltres desprès d’haver deixat a la Scherezade i d’haver comprovat l’estat del poble. Pot ser que l’hagin atacat altre cop, i ara no conta amb la protecció dels déus per falta dels tòtems.
- Tens raó, ho haig de fer per en Roc, no puc permetre que el nostre poble estigui en perill per culpa seva. Ell sempre ha procurat el millor per tots nosaltres. Aaron! Prometo esforçar-me al màxim i arribar a ser una gran sacerdotessa, així podré ajudar a tothom que ho necessiti. Només desitjo la felicitat de les persones, al contrari que els que han atacat el poble, i per això hem d’aturar-los.
- Que no t’encegui l’odi i la ira, els déus decidiran el que és just i nosaltres ho executarem. I no oblidis la teva felicitat, és lo més important petita Isolda. -Li va dir el sacerdot baixant el to de la veu per calmar a la nena-
- Doncs la voluntat dels déus és que recuperem els tòtems, i així ho farem!
Ja començava a aclarir el dia i l’alba era preciosa, la neu es tenyia d’un color fogós, més clar que al vespre. Els avets deixaven anar espurnes lluminoses, ja que els raigs del Sòl passaven per les gotes de rosada glaçada que penjaven a les agulles; i realment semblava que començava un bon dia. La Isolda va anar a despertar als dos nois, i a preparar l’esmorzar; l'Aaron va dirigir-se cap a la tenda on dormia la petita Sherezade i la va trobar plorant.
- Suposo que ens has sentit, no? -Li va dir el sacerdot amb un cert penediment- Saps que és el millor que podem fer.
- No t’ho nego, ja he fet el ridícul moltes vegades i no m’enfadaré com una nena petita. Si creu que és el millor no li retrauré.
- Vinga petitona, també fem falta en el nostre poble! Ara eixuga’t les llàgrimes i anem a esmorzar. -Li va dir l'Aaron amb una dolçor estranya en ell- Tenim que explicar moltes coses a en Roc, oi?
- Sí, anem. Però no els hi diguis que he plorat. -Va demanar la noia al sacerdot que es va posar a riure-
Els dos nois van encendre un foc mentre en Vici es rentava la cara, es trobava millor, però li feia molt mal el cap. Van agafar una mica de gel en un pot i el van fondre en el foc, un cop bullia, en Roc hi va tirar unes herbes que portava per fer una infusió energètica: només l’aroma ja va despertar els sentits de tots els membres del grup, fins i tot els del gòlem de terra que no tenia olfacte, però es sentia atret a comportar-se igual que els altres. Era un beuratge molt gustós, fins i tot fort de gust, i destacava el regust d’anís i de sucre de remolatxa. Tots en van beure, i van acompanyar-ho d’una mica de pa i pernil. Es van sorprendre en veure a l'hiperbori com bevia amb el got, aguantant-lo amb les mans; però no va tardar a relliscar-se-li i caure per sobre, es va escaldar i va començar a córrer i rebolcar-se per la neu fins que l’escalfor excessiva va convertir-se en un malestar per fred, després es va adonar que tots reien del que feia i va córrer cap a la falda de la Isolda que el va consolar i el va ajudar a menjar.
Tot semblava molt normal, en Roc insistia a en Vici que li donés la vareta, la Scherezade estava trista i capficada, la Isolda cuidava l'hiperbori i l'Aaron meditava sobre el viatge. Tothom va despertar del seu viatge interior quan el sacerdot va aixecar-se i li va donar una plantofada al clatell a en Roc, aquest no va protestar com de costum, sinó que va riure. El grup de viatgers es van sentir revifats, i el pessimisme es va dissoldre com si la monotonia que s’havia trencat els marqués un inici, i volien que fos un començament alegre i optimista.
Van agafar, ara tranquil•lament, el tòtem de l’altar. En Roc li volia donar també el seu a l'Aaron perquè el portés al poble, però el sacerdot va preferir que el custodiés ell.
Van recollir les tendes i els utensilis de l’esmorzar, d’un esmorzar molt intens, ple d’objectius i propostes, males i bones noticies; però l’últim que farien tots plegats.

Capítol 5

Mentre s’entretenien amb el bersèrker, l’Aaron va fer servir els seus poders de sacerdot d’Osiris per conservar l’ànima de l’ocell, i la va introduir en el llaç de color bronze que li havia comprat a Epidaure la Scherezade. La nena no podia parar de plorar, però un cop el sacerdot li va explicar el que havia fet, es va quedar més tranquil•la, però les llàgrimes continuaven regalimant.
La Isolda va haver de convocar varies vegades el poder d’Asclepi per ajudar a tots els del grup, la petita Scherezade s’havia tallat amb la seva daga quan corria per salvar el seu ocell, el tall li anava del nas fins a mitja galta, a la Isolda li va saber molt de greu veure que no podia fer-hi res per a treure la cicatriu. Un cop recuperats i estirats a terra, es van explicar tot el que els havia ocorregut. En Vici els va ensenyar el petit gòlem de terra, que li va caure molt bé a la Isolda.
- Tu qui ets? –Li va preguntar la sacerdotessa acaronant-li la galta-
- Sóc un elemental de terra, creat pel gremi de mags de la Vall de l’Est, i ara mateix estem a la anomenada Muntanya dels freds eterns, on hi dorm la deessa Skadi.
- Quin fàstic d’insecte! –Va dir en Vici irritat per el comportament del petit ésser, just el contrari que el que havia tingut amb ell-
- No m’ofengui amo, amb les dones s’ha de ser amable.
- És clavat al seu amo! - Va dir la Isolda- Ja feu un bon equip!
Al dir això, en Vici va recordar la matança que havien fet, va dirigir-se cap al lloc de la batalla (si se’l pot anomenar així) , i no li va saber gens de greu veure el que havia fet, es va adonar que un encara estava viu però com que tenia les cames trencades no podia fugir; en Vici el va agafar pel coll per rematar-lo però l’Aaron el va frenar recordant-li que el que ell buscava era informació, i que aquell ulfhednar en tenia i molta. La Isolda es va dirigir cap a ell per ajudar-lo i curar-lo, després, es va estirar i va quedar adormida, en Roc es va asseure a prop seu per procurar-li un bon i merescut descans, utilitzar el poder dels déus és esgotant i necessitava reflexionar i descansar, ja que era conscient que tot just començava un llarg viatge.
Van lligar de mans i peus al guerrer, i li van donar alguna cosa per menjar. Van comentar tot el que els havia passat recapitulant des del principi:
- Vici! Et canvio l’arma, jo vull aquesta vareta! -Va dir-li en Roc molt nerviós-
- Gamarús, no veus que és un ésser estúpid i inútil! Sort del meu poder, sinó no m’hauria servit per res.
- No crideu! -Va dir l'Aaron aixecant la veu- La Isolda està dormint i la Scherezade està molt atabalada. Ves a consolar-la una mica Roc.
El noi es va dirigir cap a on estava la nena, i des d’allà podia veure a la Isolda resant, es veu que no podia dormir tranquil•la perquè alguna cosa li ho impedia. L'Aaron va agafar una mica de pa per menjar, el va partir i en va donar un tros a en Vici.
- Aquesta situació em resulta familiar. - Va dir en Vici recordant la seva primera conversa amb l’ancià- I resulta que no acostumen a acabar bé.
- No seria d’estranyar, segur que corren més guerrers nòrdics per aquestes muntanyes. No sé que deu ser el que els ha portat fins aquí, però podríem analitzar les restes del seu campament, potser trobem alguna cosa interessant.
- Tampoc tenim res millor a fer. Per cert, què n’has fet de l’ocell?
- Li he donat sagrada sepultura. -Li va contestar l'Aaron ajupint el cap-
- No em refereixo a això, parlo del que has fet amb això que portes al coll.
- Això és un ankh, objecte sagrat dels sacerdots d'Ossiris. Em permet dominar les ànimes i manipular-les. És el poder del déu dels morts de les terres del sud.
- Em vas explicar que també eres sacerdot de Déu, bé, suposo que tampoc em puc estranyar, la noia ha pactat amb més d’un. Explica’m com funciona tot això, per mi és nou i desconegut.
- Et faré un breu resum del que encara no saps; tots els sacerdots poden aspirar a dedicar-se a déu, però per això cal tenir grans i honroses aptituds. Primer cal pactar amb déus inferiors i demostrar la teva fe. Tampoc podem pactar amb qualsevol déu, jo, per exemple, sóc descendent de famílies de les terres del sud i de les que queden entre els dos rius; i per tant, només els déus d’aquelles terres em poden concedir el seu favor.
- La noia -Va reflexionar en Vici- ha pactat amb una deessa del nord, i tenia en poder seu a dos déus de l’est. M’equivoco?
- En part. La Isolda, tal i com qualsevol altre sacerdot, no sap si és ella qui està en poder del déu, o si és el déu que està en poder seu; però per lo altre, si que tens raó. És molt fàcil explicar-t’ho, i a més a més és molt prudent fer-t’ho saber, abans que li diguis alguna cosa que la pugui ofendre. La Isolda la vaig trobar jo abandonada quan només era un nadó i la havien deixat davant del temple. Portava una corona de llorer daurada, objecte sagrat dels sacerdots apol•linis i per això la vaig portar al seu temple on se’n van fer càrrec.
- No entenc què té això a veure amb el fet de que pugui fer servir els poders de déus de diferents terres.
- No coneixem els seus pares, sabem que algú proper a la noia era sacerdot d’Apol•lo, res més. Per tant, la seva genètica està formada per sang del nord i de l’est, com a mínim, qui sap si encara podria pactar amb algun déu d’alguna altre terra!
- Molt interessant...
En Vici i l’Aaron es dirigeixen cap a les restes del campament, i porten al presoner amb ells. Mentrestant, en Roc està tranquil•litzant a la Scherezade, que encara no ha parat de plorar, ara està molt més tranqui-la; el noi li ensenya la flor que ha trobat a la cova, creu que la seva bellesa alegrarà una mica a la petita.
- És una flor d'edelweiss, una planta que creix en climes gèlids. Al absorbir l’oxigen tant fred de l’ambient es glaça, i per això emet aquesta temperatura. És molt bonica; gràcies Roc.
- Atura’t! No la toquis! És tan freda que crema!
- Gràcies, tampoc ho anava a fer, ja conec les propietats que té aquesta planta. Amb tu sempre em sento protegida.
- Pots estar ben tranquil•la petitona. -Li va contestar en Roc acaronant-la-
- Saps perquè conec tant bé aquesta planta?
- Ja sé que vas anar a una escola molt bona, suposo que ho vas aprendre allà, no?
- T’equivoques. Va ser la teva mare qui m’ho va explicar, jo patia febrades molt sovint, i venia ella a curar-me. Feia servir aquesta planta per preparar un cataplasma que em posava al front per fer baixar la febre.
En Roc va deixar caure una llàgrima i va tancar el puny, la nena va agafar-li la mà i el va consolar. El consol era recíproc, ja que tots dos havien perdut éssers estimats. El noi va acotxar a la petitona i recordant un dels motius del seu viatge, la venjança, va anar cap a on estaven l’ancià i l’home de fosc per saber si havien tret l’aigua clara de l’assumpte. Els va veure des de sobre del turó: davant seu s’estenia una gran esplanada amb molts pocs arbres, just al peu del turonet hi havia un altar fet de pedres apilonades i una pila d’animals que deurien haver caçat els guerrers. Mirant els objectes que hi havia per terra estava en Vici, l'Aaron reflexionava davant de l’altar, aquest altar de pedres semblava que s’havia fet ràpidament, i estava molt poc decorat, només tenia una figura a sobre i una petita tela que l’envoltava; a en Roc li generava una sensació familiar i coneguda.
- Què és això? -Va preguntar en Vici al presoner-
- Un corn. - Li va contestar l'ulfhednar-
- Mira estúpid! Avui ja n’he tingut prou de converses intel•ligents! -Va exclamar en Vici agafant-lo pel coll- Ja ho veig que és un corn!
- Serveix per convocar l'einhiar del nostre grup. És l’intercessor entre nosaltres i els nostres avantpassats.
- Aquest altar de pedres serveix per retre culte als vostres avantpassats? -Va preguntar el sacerdot-
- Així és, i amb aquesta figura amb forma de rata podem contactar directament amb ells. Els nostres avantpassats, l'home i la dona ancestrals: Àlfar i Disir. Just ara, abans del solstici d’hivern, els hi practiquem culte per a que ens protegeixin.
- D'on heu tret aquesta figura de rata? -Va preguntar l'Aaron intentant agafar-la-
- No podràs agafar-la, està protegida per qui ens la va entregar, ens va dir que la podíem fer servir i que ell s’anava a buscar una cosa que li feia falta. Només ens va demanar que la protegíssim i que si venia algú amb una estàtua semblant la hi prenguéssim.
- Qui va entregar-vos aquesta estàtua? -Va preguntar l'Aaron mirant fixament l'ulfhednar-
- Deixa estar aquest tema vellet. -Li va dir en Vici, inspeccionant el corn i algun altre objecte que havia trobat entremig dels paquets-
- Es tracta d’un dels tòtems del nostre poble! –Va cridar colèric el sacerdot-
- Nosaltres només som un grup de desterrats, no volíem anar a la guerra i ens van fer fora del poble. -Va dir el guerrer nòrdic com si estigués disculpant-se d’alguna cosa, davant el posat violent del sacerdot- A nosaltres ens la va entregar un einheri, amb les ordres que ja he explicat abans. Ell tan sols és el protector del nostre grup, algú altre la hi té que haver entregat.
- Però per a què la volíeu? -Li va preguntar l'Aaron- I què és això d’un einheri?
- Ja t’ho he dit! Només la volíem per comunicar-nos i oferir les nostres pregàries directament a l’home i la dona ancestrals. Sembla ser que es pot fer servir com a canalitzador de poder diví, oi?
- I a tu què t’importa? -Va exclamar-li en Vici-
L'ulfhednar va ajupir el cap, i tal i com li havia demanat l'Aaron, els hi va explicar què són els einhiar: Són els guerrers morts en combat que han tingut una vida exemplar i les valkiries recullen: baixen amb els seus cavalls blancs per l’arc de Sant Martí, l’aurora boreal feta del reflexa de les seves armadures avisa de la seva arribada i s’enduen els millors lluitadors; que feliços han mort en el camp de batalla. Els porten cap a les praderies del Valhalla, on lluiten durant el dia i fan festes durant la nit en un gran saló, el poder d'Òdin els cura les ferides instantàniament i comparteix taula amb ells, encara que només beu, no menja; i així poden entrenar fins a la fi dels dies.
- Fan festes cada nit? -Va preguntar en Vici amb una mirada ansiosa-
- Sí. El cuiner Andhrimnit els prepara la famosa caldera Elhmnir, hi cou la carn del senglar Saehrimnir i la carn tallada se li regenera durant el dia.
- Li poseu nom a tot? Una olla amb un nom, quina tonteria! -Va riure en Vici-
- Maleeixo a tots aquells que blasfemin, i més si es riuen de la caldera Elhmnir: font d’aliment de tots els einhiar!
En Vici el va ignorar, es va estirar per mirar còmodament el corn i alguna runa que havia trobat, es va treure el barret per poder veure millor les peces. El corn semblava d’algun animal i no servia, com ell havia cregut des d’un principi, per beure; estava foradat per tots dos costats, pel volt hi portava una cinta de tela blanca i tot el voltant de la boca grossa era treballat amb relleus molt baixos: si es mirava minuciosament es veia una dona muntada en un cavall alat, que mirava un cos estira’t a terra, totes les altres escenes eren lluites.
- Realment esteu molt obsessionats en morir, que més us dóna? -Va preguntar-li en Vici desprès de fer una reflexió personal interna-
- L’objectiu de tots els nostres guerrers és morir amb l’arma a la mà, no en un llit i malalt. El nostre cos ha d’estar sa per poder entrenar en el Valhalla i defensar els nostres déus quan calgui. Fins i tot podem tenir més sort i en el Valgrid, la porta d’entrada on ens espera la deessa de l’amor, Freya, triarà si anem al Valhalla a lluitar o a Folkvang, al seu palau, on viuríem entre luxes.
- Això ja m’agrada més. -Va interrompre en Vici- Si és la deessa de l’amor ja m’imagino quines luxúries seran! Què s’ha de fer per entrar-hi?
- Ser un valerós guerrer, morir lluitant i caure en gràcia a la deessa.
- I si no li caus en gràcia?
- Passaràs la resta de l’eternitat lluitant en el Valhalla! El somni de tot guerrer!
- No m’arriscaré. -Va reflexionar en Vici-
- Aquest corn que tens, és el que la bella Freya li va atorgar al einhiar que ens acompanya, l’ofereix ple de mjöd: el que vosaltres coneixeu com a hidromel. Ara està foradat perquè serveix per comunicar-se amb els déus.
El sacerdot que s’havia assegut, no es sent complagut amb l'extensa explicació; no entén com pot haver arribat el tòtem rata fins aquí i sap que només hi ha una manera d’esbrinar-ho: parlar amb el einhiar. Pregunta a l'ulfednar com ho podria fer, i aquest li diu que es pot esperar ja que ha anat de caça amb els seus companys, o pot tocar el corn i així sabrà que algú li ha pres, et puc assegurar que farà servir els seus poders per venir a recuperar-lo immediatament.
- Doncs esperarem que arribin de caça, no voldria tenir que lluitar innecessariament.
- Sí, millor, vist que lluiteu com salvatges és millor no fer-lo enfadar. -Va dir en Vici recordant la lluita amb el Bersèrker-
- Podríeu deslligar-me doncs. Ja no us sóc útil.
- No! Serà millor mantenir-te al nostre poder fins que arribin. -Va dir l'Aaron molt prudentment-
- I em tindreu lligat fins que tornin? Vosaltres sabeu quan pot durar una cacera?
- No. -Van contestar els dos alhora mirant al captiu-
- Doncs pot ser que tornin d’aquí tres o quatre setmanes si la cosa va bé. -Els va somriure el pres-
- No podem perdre tant de temps. Només queda una solució, fes els honors Vici.
La Isolda mentrestant havia abandonat les seves pregàries i estava amb la petita Scherezade, que se l’havia trobat cotxada amb una manta però més desperta que un mussol en plena nit. Ja no plorava, era una nena forta, i ara s’havia adonat que no era la única que patia per la pèrdua de gent estimada, sabia que hi havia qui patia més que ella. La sacerdotessa es va estirar al seu costat, mirava i acariciava a la nena que s’estava adormint. Per sobre del cap de la nena veia a uns quants metres en Roc, que s’interessava pel que feien els dos homes, i a l’hora, no volia deixar a les noies soles.
La Isolda es començava a adormir i quan tenia els ulls mig tancats li va venir una forta esgarrifança, va aixecar-se i va fer un crit. Tant en Roc com la nena li van preguntar què li passava; la Scherezade es fregava els ulls treient-se la son que acabava d’arribar a visitar-la i en Roc anava corrents cap a ella, la sacerdotessa havia tingut un pressentiment: alguna mala cosa passaria.
Desprès de que en Roc agafés suaument a la Isolda, es va sentir el so d’un corn, en Roc sabia d'on venia però les dues noies no. Era un so greu i ressonant que feia bategar més fort el cor i era com si tots es sentissin més vigorosos i actius. Els tres nois es van dirigir cap on estaven en Vici i l'Aaron, estaven comentant el poder del corn i les seves conseqüències. Darrera en Vici va aparèixer una ombra que es va anar definint i solidificant fins assolir una textura translúcida, a aquesta figura li van aparèixer dues destrals, una armadura de cuir amb peces metàl•liques i un casc amb dues banyes. L'Aaron, al veure-ho, va avisar en Vici amb suficient temps com per decantar-se i fugir de l’ésser eteri que s’estava formant.
- Aquí el teniu, que fareu ara? -Va dir l'ulfhednar rient maliciosament-
- Tranquil, ja ens ho esperàvem. -Li va contestar en Vici posant-se el barret- Intentem parlar amb ell o passem directament a l’acció?
- Tranquil•litza’t, no sabem com reaccionarà. -Va dir l'Aaron mirant fixament l’ésser-
- Qui ha fet servir el meu corn? -Va dir una veu metàl•lica i profunda- Qui ha estat?
- Tranquil, només volem aquesta figura que tens aquí. No volem cap mal. - El va tranquil•litzar l'Aaron-
- Heu tocat el meu corn i heu fet mal a la meva gent. Només hi ha una manera de que puguis aconseguir aquesta estàtua, i és enviant-me un altre cop cap al Valhalla.
- Doncs si no hi ha cap més solució... -Va murmurar el sacerdot-
- Que ja me’l puc carregar, no? -Va somriure en Vici-
- M’agradaria que no hagués anat així, però els morts tenen que estar en el seu lloc, i no es pot fer servir el poder dels tòtems per aquestes coses. Endavant!
- Egil Skallagrimsson, el gran guerrer víking, poeta i mestre de runes! No podreu fer res contra ell! -Va cridar el pres rient desmesuradament- És un fantasma! No el podreu atacar!
- Ja ho he vist ja. -Va dir l'Aaron- I resulta que són la meva única especialitat.
El sacerdot va agafar l'ankh que li penjava del coll i va tancar els ulls, va entrar en un buit mental molt fort, tant que no s’adonava del que passava al seu voltant. En Vici va córrer cap a l'Egil Skallagrimsson, aquest va agafar les destrals i les va col•locar horitzontalment una sobre l’altre, i quan va tenir a l’home de fosc davant va cridar: Aixafament de Elhmnir! Les destrals es van ajuntar i van formar un bloc arrodonit, va aixecar-lo i li va deixar anar sobre el cap d’en Vici. Aquest va quedar clavat a la neu fins a la cintura, el cop no li va fer el mal que li tindria que haver fet perquè la gran capa de neu el va esmorteir, però sí que va perdre el sentit. L'einhiar va tornar a separar les destrals i anava a tallar el cap a la seva víctima, quan una gran bola d’aigua el va impactar. La bola aquàtica el va empentar uns metres, amb la sort afegida de que va passar per davant del sacerdot, i aquest només va perdre l’equilibri; l'Aaron va mirar fixament amb cara d'enfadat al noi que aguantava el martell apuntant cap a l’ésser eteri, aquest ja sabia que quan acabés tot això li esperava una plantofada al clatell.
En Vici estava clavat a terra, l'Aaron va córrer per apartar-se del radi d’acció d’en Roc (patint més pel que li podia fer el noi que no pas per l'einhiar). El jove del martell va agenollar-se a terra ja que no estava acostumat a fer servir tanta quantitat de màgia de cop, i tenia que descansar una mica.
El guerrer de les destrals va córrer cap a on era en Roc, va doblegar el torç i va apuntar-lo amb les banyes del casc: placatge de Saehrimnir! I aquest per por que s’acostés a les noies també va dirigir-se cap a ell. L'Egil Skallagrimsson es va aturar en sec, va mirar el noi, i com si alguna cosa l’incités al combat, va fer un crit bestial i va córrer encara més embogit que abans. En Roc no es va espantar, i va saltar per sobre el guerrer aprofitant l’empenta que portava al baixar el turó, així va esquivar l’atac. Va córrer tant com va poder per col•locar-se en un terreny que fos pla, i poder lluitar millor; gràcies al potenciador de resistència podia córrer molt i no es cansava.
En Roc sabia que havia de resistir fins que l'Aaron tingués a punt l’atac. L'Egil Skallagrimsson va llençar una de les destrals cap a en Roc: la destral anava girant i desprenent guspires de foc; anava directament cap al coll del noi, però aquest es va ajupir i amb la mà al terra va cridar: Hedera Hèlix! I una planta amb fulles de tres puntes i molt verda va sorgir de la seva mà. El noi bufava sorprès de l’habilitat del guerrer amb la destral, i veia com ràpidament la planta es dirigia cap a l’enemic. L'einhiar es va quedar quiet com si esperés alguna cosa, i mentrestant la planta es va enredar als seus peus, va aixecar la mà i va estirar i recollir els dos dits que queden al costat del gros, com si li fes al noi que s’acostés.
En Roc ja sabia què era una destral de Muspell, va recordar els seus dies a l’acadèmia; el seu desig de convertir-se en paladí. Muspell és un lloc on hi regna el foc i la desolació, el contrari de Niflheim. Hi governa el gegant de foc Surl i les destrals forjades a Muspell són tant precises que poden donar a un ocell que està volant a cent passos. Sobre altres civilitzacions només els hi ensenyaven cultura bèl•lica, era una de les poques coses que sabia sobre els nòrdics.
Sabia que aquell gest no anava dirigit a ell, sinó a la destral demoníaca, per això es va girar i va veure com havia fos tot el glaç del voltant on s’havia clavat, i ara vibrava. Es va aixecar i rodolant com si algú l’hagués llençat va dirigir-se cap a ell tornant a expulsar foc al girar. Aprofitant això, l'Egil Skallagrimsson, va trencar fàcilment l’heura que li entortolligava els peus ja que s’havia glaçat, i va dirigir-se cap a ell amb l’altre destral. Es va sentir una veu que ressonava i que va trencar el caos produït pels crits dels dos guerrers i va afegir una mica de seny a la situació, era l'Aaron que invocava a Ossiris per segon cop aquell dia: Rei de l’eternitat i senyor de lo etern, el déu que passa milions d’anys en la seva existència. Majestat! Que vesteixes teles blanques, i domines amb el ceptre!
L'Aaron va aixecar l'ankh que li penjava del coll i aquest va brillar, el sacerdot va aspirar dirigint-se cap al guerrer nòrdic mort, i aquest va aturar-se, una força l’empenyia cap al sacerdot. En Roc va respirar tranquil, però va veure com no funcionava: l’espectre era absorbit, però tant el casc, com l’armadura i les destrals no es movien, i semblava que el retinguessin. L'Aaron ho va veure clar, no funcionava i sabia el perquè: el seu poder era capaç d’exorcitzar espectres, però no matèria ni éssers vius. Va aturar el conjur i va dir-li a en Roc que calia que el despullés de les seves armes, el noi, de seguida, va trencar amb el martell la destral que no havia acabat d’arribar a les mans de l'einhiar: li va saber molt de greu, era una destral preciosa amb un gran poder, es notava que no havia estat forjada per humans perquè estava molt ben treballada, amb molta minuciositat i gràcia, semblava una peça decorativa d’aquelles que no es fan servir per por de que es facin malbé.
L'Aaron va tornar a preparar-se la invocació, confiava en que el noi tingués suficient temps ja que era una invocació que en necessitava força. El jove guerrer va entrar en refrega amb el soldat del Valhalla, esquivava destralades i l’altre tampoc es deixava donar. En Roc va sentir la veu de la Isolda, ell no havia deixat de pensar en la seva amiga i el que podia passar si rebia un cop d’aquella bestiota, sabia el que estava a punt de fer, i va preparar a l’espectre per a rebre el cop. El noi veia que la sacerdotessa tenia l’arc a les mans i seria el primer cop que l’utilitzaria, el que no sabia era a quin déu li demanaria els poders encara que ho va tenir clar quan va sentir la veu de la sacerdotessa que ressonava a la vall: Llença la fletxa, toca la lira; encén la purificadora pira!
Des de dalt del turó, la figura de la noia semblava celestial, el Sòl es ponia per darrera seu i quedava vermellosa. Ara brillava per si sola, com una estrella, però tota la llum es va canalitzar cap a l’arc creant una fletxa de llum. En Roc es va sorprendre: havia utilitzat el poder del déu de la llum i el Sòl per fer una fletxa lluminosa!
Va disparar la fletxa amb tanta punteria que va tocar la punta de l’armadura de l'einhiar, la fletxa es va quedar enganxada com si estigués perforant la protecció del guerrer, es veia que el projectil feia força contra la peça metàl•lica i sortien guspires lluminoses; el guerrer la retenia però el poder de la fletxa va ser tant fort que li va arrencar l’armadura, va sortir volant i girant com una baldufa i sense que fos la intenció de la noia, va caure a sobre d’en Vici però aquest continuava inconscient.
El guerrer va embogir i va donar un cop de peu a en Roc, que va caure a terra. El soldat va córrer cap a la noia i l'hiperbori es va col•locar davant de la noia, se’l notava nerviós. En Roc va espolsar el cap per recobrar el seny. Es va adonar de la situació: la Isolda estava en perill i l'Aaron acabaria aviat el conjur, tenia que actuar amb rapidesa i només li quedava una opció, una que no li agradava fer servir però que si calia...
Va començar a córrer i la seva silueta va canviar: es va anar reduint verticalment però va expandir-se horitzontalment. Corria amb quatre potes, més primes que abans, la cara li acabava en punta i el pèl li recobria tot el cos: era un gos. Li penjaven peces metàl•liques del coll i les orelles, eren com gotes allargades de color plata i bronze; tot el torç i la cua era ple de decoracions de colors, sobretot verdes i vermelles, que contrastaven amb el marró del pèl; en una de les potes del davant hi portava una cinta blava lligada, on hi havien safirs encastats. Al córrer se li reflectia el color vermell del Sòl i creava un petit espectacle lluminós molt plaent, encara que cap dels presents estava per experiències estètiques.
El gos es va llençar sobre el guerrer i li va mossegar pel coll, aquest, per culpa de la força amb que el cànid es va llençar sobre seu va caure a terra. En Roc va quedar d’esquena a la Isolda i aquesta va agafar l'hiperbori, que estava a punt per entrar a la lluita i va córrer a amagar-se, era conscient de que no podia fer res en una lluita cos a cos. El gos va mossegar-li el braç de la destral però l'Egil Skallagrimsson no la deixava anar, i a més a més, li donava cops de puny i de peu.
L'Aaron va començar a pronunciar el conjur.
En Roc es va posar nerviós i no sabia que fer, quan estava a punt de deixar anar el braç va veure com unes mans se li van posar sobre el casc al einhiar. Coneixia aquells guants de malla; el guerrer no va tenir gaire sort: portava el dit gros descosit i va provocar el típic efecte inesperat. L'einhiar va caure a terra i no es podia aixecar, el casc havia augmentat de pes ja que era metàl•lic i per tant, el pes era una de les seves qualitats principals. Va caure sobre en Roc i aquest no podia sortir. En Vici va seguir a l’enemic: caigué encara afectat pel mareig del cop al cap.
Calia que algú hi fes alguna cosa, sinó l'Aaron no el podria absorbir. Estava acabant el conjur: Rei de l’eternitat i senyor de lo etern, el déu que passa milions d’anys en la seva existència. Majestat! Que vesteixes teles blanques, i domines amb el ceptre!
Quan el sacerdot va començar a bufar, l’espectre semblava ser absorbit amb més facilitat, però no del tot, ja que portava el casc i la destral; per poc temps ja que la Sherezade va córrer veient l’escena i sobretot perquè en Roc estava en perill. Va clavar la daga de plata a la mà de la destral i aquest la va deixar anar fent un horrible crit que va glaçar a tothom, la noia va fer el cor fort i sabia que calia rematar la feina, per tant, va donar un cop de peu a l'einhiar. Aquest va caure i el seu casc va quedar sobre la neu, ara notava com una força l’absorbia i se l’enduia: no era una experiència nova, era la mateixa sensació que havia tingut al rebre la visita de la valkiria. En el poc temps que va tenir, va entrar en raó i va deixar emportar-se, sabia que era el que el destí marcava i fins i tot el que l’esperava ja li agradava. Una bafarada daurada el va envoltar i va guiar-lo cap a l'ankh, s’hi va introduir i l'Aaron va caure a terra per culpa de l’esforç que havia fet; des del mateix terra, va tornar a agafar el penjoll i va bufar dirigint-se cap a l'ulfhednar: aquest va quedar estabornit desprès d’haver estat rabiós durant tot el combat.

Capítol 4

En Vici es va despertar tot sol en una clariana d’un bosc d’avets, sobre seu hi havia una gàbia amb l’Iris, penjada en una branca, i més enllà la Scherezade. Va intentar moure’s, però tenia les mans i els peus lligats, i li era impossible. Amb les mans a l’esquena, va intentar agafar la vareta d’argila pensant que amb una mica de sort podria rascar les cordes i desgastar-les, però li va caure. No podia agafar-la amb les mans i es va girar per agafar-la amb la boca, quan estava a punt de mossegar-la va veure com de la vareta es formava una figura amb forma humana, no aixecava més d’un pam de terra i era feta del mateix material que la vareta. Aquest ésser se li acosta als llavis que ja tenia a la vora i li fa un petó.
- Però que fas! –Li va exclamar en Vici, confús per tantes escenes consecutives de sorpreses-
- Estimo al meu amo.
- Amo? Però tu qui ets? Perdona, què ets?
- Sóc jo. I no em tractis com si fos un tros de pedra.
- Ets un tros de pedra! I jo estic parlant amb un tros de pedra! –Va cridar en Vici pensant que somiava-
- Amo, m’estàs ofenent. –Va dir el petit gòlem mentre es desfeia-
- Espera! Em pots ser útil!
- Massa tard, demana’m perdó i potser m’ho penso.
- Però no sóc el teu amo?
- Si però tinc uns drets.
- Però si ets un grapat de terra!
- Doncs estàs demanant ajuda a un grapat de terra.
- Potser m’estic tornant boig! I me n’adono i tot! – va dir en Vici pensativament-
- Jo no porto la contrària al meu amo, per tant li reconec que sí, s’està tornant boig.
- Gràcies. Però què dic! Ja ni ho sé! Aviam, centrem-nos. On sóc? –Va preguntar en Vici relaxant-se-
- Aquí.
- Bé, no em posaré nerviós. I on és aquí?
- Aquí és aquí, amo. Per ser més explícit, el lloc on ens trobem.
- Bé, que no ho saps. –Va murmurar en Vici tancant els ulls i intentant no fer-li una mossegada al ésser estrany-
- Sí que ho se.
- No m’ho crec. –Li va contestar, seguint-li el joc amb l’objectiu de resoldre alguna cosa- Diguem-ho si ets capaç! O potser ets estúpid?
- No sóc estúpid perquè no visc en la ignorància, jo sí que sé on som.
- Demostrem-ho. –Va dir-li en Vici ansiós, sabent que era a prop la resposta-
- Som aquí.
En Vici li va començar a cridar i a insultar, l’homenet va fugir cap a on era l’ocell, que quedava per sobre d’en Vici. Va enfilar-se i es va sorprendre de la seva bellesa, l’ocell el va picar i li va trencar el cap que va caure a terra, a prop de l’home de fosc, i aquest va rodolar i si va quedar a sobre cap per avall.
- Dóna’m el meu cap amo!
- Si el vols m’hauràs de deslligar!
- Bé, si així ho vol. –Li va contestar el gòlem decapitat, baixant de l’arbre i desfent-li el nus de les mans-
En Vici es va desfer els nusos dels peus i es va aixecar, va veure que al voltant d’on era la Scherezade hi havia llops i pells de llop per terra. No gosava acostar-s’hi i li va manar al gòlem de terra que anés a veure que hi passava. Desprès d’una conversa tant interessant com la d’abans es va dirigir cap a la nena propulsat pel peu d’en Vici. Aquest es va enfilar a l’arbre i va intentar treure a l’Iris, però estava lligat i tancat amb clau. Des de dalt de l’arbre va poder veure millor el paisatge, un home i una dona semi-transparents parlaven a un grup d’homes amb una pell de llop, acompanyats de llops i de un home molt més gran que els altres que portava una pell d’ós. Semblaven tranquils, però al seu costat hi havia una olla molt gran bullint, de la mida perfecta per coure una gran peça de carn, i la única que corria per allà eren dues, d’humanes. En Vici va decidir quedar-se allà dalt i no moure’s fins que passés alguna cosa.
El petit home de fang va caminar fins a la nena, i va ensopegar amb un dels homes, aquest es va desvetllar i va demanar explicacions al petit ésser.
- Què ets tu?
- M’has ofès, sóc un ésser viu.
- Què fas aquí? –Li va preguntar el soldat-
- Oh! Tu saps on és aquí.
- Tu d’on vens?
- D’aquí, el meu amo m’ha fet venir a salvar aquesta nena.
- Com dius? I on és el teu amo?
- Aquí. –Li va contestar el gòlem molt convençut de si mateix-
- A on?
- Aquí.
- Estic somiant, no? –Va preguntar el soldat una mica confús-
- Això no ho pots saber ni tu.
- Per què no?
- Perquè al somiar és el teu subconscient qui actua i ets incapaç de controlar-lo.
- Però tu d’on has sortit? – Va dir enfadat l’home amb la pell de llop-
- D’aquí.
L’home es va aixecar i creient que estava somiant o que s’havia tornat boig va començar a cridar i a córrer, l’home amb la pell d’ós va manar a uns quants que el seguissin pe saber què passava i les dues imatges translúcides van desaparèixer i es va aixecar un gran rebombori al campament. El petit home d’argila va tornar cap a en Vici, va pujar a l’arbre molt fatigosament, i li va explicar lo ocorregut.
- Però el teu objectiu era arribar fins la nena.
- Ja hi he arribat amo.
- Però de què ha servit? Has vist la que has organitzat?
- Jo he complert la teva ordre, he anat fins a la noia i he tornat.
En Vici va deixar córrer la conversa, i al aixecar el ninot es va tornat a convertir en vareta, va deixar anar un sospir de tranquil•litat i es va disposar a baixar i resoldre aquella olla de grills de la maneta més tradicional, esbandint cops de bastó. Va aconseguir trencar la corda que lligava la gàbia a l’arbre i al caure a terra es va obrir.
Mentrestant els dos sacerdots i el noi busquen als capturats:
- Perquè la deurien fer fora del seu anterior temple? –Va preguntar en Roc recordant el que els havia dit la deessa-
- Ningú deu voler una deessa del gel, de que els pot servir? –Va contestar-li l’Aaron-
- Pobre, em fa pena, com pot ser tant interessada la gent? –Va reflexionar la jove sacerdotessa-
- Mireu allà davant! –Va cridar en Roc veient al final del camí de petjades un home corrents seguit d’altres que el volien aturar, feia gestos estranys i semblava boig - Estan fent un ball ritual?
- Estaran divertint-se. –Va contestar la Isolda-
- Jo crec que deu estar boig i ja està –Va resoldre l’Aaron tant sarcàsticament com de costum-
Van veure com s’allunyaven i prosseguiren el viatge, va començar a nevar molt suaument i a poc a poc es va anar engrescant. En la llunyania, van veure una formació marró gegant que es movia, instintivament es van dirigir cap allà.
En Vici ja havia organitzat una bona matança, al baixar de l’arbre l’havien vist un grup d’ulfhednars i s’abalançaven cap a ell, ell es va treure un guant, preveient que li faria falta més que un dit; va enfonsar la mà a la neu i va aixecar el cos, com si estigués fent malabarismes es va sostenir sobre una mà, un fort poder màgic li va recórrer tot el cos i la neu va començar a glaçar-se de tal manera que va formar una capa de glaç. Li va costar molt treure la mà que se li havia quedat sota el glaç, però més els hi costaria treure les cames que se’ls hi havia quedat atrapades als soldats. Va somriure i es va treure la vareta de la butxaca, la va llençar a terra, i es va formar el gòlem; abans de que digués res, es va avisar a si mateix de que procuraria no potenciar-li l’estupidesa i li va plantar la mà a l’esquena. El ninot va créixer fins a superar la mida de l’avet més alt, i va ser llavors quan va dir:
- Amo. Ha fet una cosa estranya.
- No sabia què et passaria. –Va dir-li en Vici somrient- Ara el teu amo et mana que acabis amb aquests homes que estan aquí atrapats!
- Però si els hi faig mal patiran.
- Que no veus que ja estan patint! Estan atrapats i fent-se mal per poder sortir, ajuda’ls a desfer-se d’aquesta tortura! És pel seu bé. –Va dir l’home de fosc, deixant anar al final un somriure maliciós-
- Està bé. Amo, esperi aquí.
- Si, “aquí” t’espero.
L’ésser de terra, que ara mesurava unes cinquanta vegades més, va començar a esclafar ulfhednars, deixant-los convertits en una pila de brossa; alguns els esclafava i altres els esbandia amb una plantofada en tot el tòrax, com a mínim els hi trencava les cames. Contínuament els hi preguntava pel seu estat, ja que ell ho feia “per ajudar-los”. En Vici l’animava, desprès de veure que estava tot controlat, si es pot dir així, va anar cap a on era la nena i va veure com l’Iris li estava picant les cordes.
Darrera de l’ocell va aparèixer una figura humana molt gran, amb una destral tant grossa com ell, i amb una pell d’ós a l’esquena, portava una armadura de plaques de cuir al tors, un casc de pell d’animal i tenia les cames i els braços nus; la nena va cridar perquè l’ocell fugís, però aquest va picar la corda fins aconseguir trencar-la. El gegant va passar per sobre la nena i va donar un cop a l’ocell amb la mà, l’animal va caure a prop d’on era en Vici. La Scherezade ja deslligada va veure la seva daga lligada a la cintura del gegant, la hi va prendre i va fer-li un tall a la cuixa mentre passava per sota seu dirigint-se cap a on estava l’ocell, al donar la volta al terra es va tallar amb la daga; això li va fer adonar-se de la seva inexperiència en el combat. El guerrer es va estripar l’armadura i va començar a cridar.
- És mort! –Va dir plorant la nena-
- I aviat ho serem nosaltres també, preciosa. –Va dir en Vici veient com el gegant havia partit per la meitat al gòlem i es dirigia cap a ells- Porc fastigós, no recordo com es feia això de tenir por, però lluitar és pur instint!
En Vici es va abalançar sobre seu, va voler posar-li la mà a sobre la destral per fer actuar el seu poder d’alguna manera, com sempre, amb resultat sorpresa. L’home li va donar un cop de peu, semblava com si patís per embrutir la seva destral amb una escòria com aquella. El va enviar lluny i el va deixar inconscient, va dirigir-se cap a la nena que el mirava amenaçadorament desprès del que li havia fet al seu ocell, però conscient de que no podria fer res, va agafar l’animal i va fugir corrents, com que mirava al terra, va topar amb alguna cosa, era l’Aaron, que va deixar pas a la Isolda i a en Roc.
- Roc! Com tu diguis! –Va dir la Isolda mirant al seu guardià-
- Provem el nou poder d’acord? –Li va contestar en Roc nerviós per començar el combat-
La Isolda va creuar els dits i es va posar les mans al pit, va començar a resar, xiuxiuejant versets d’invocació. En Roc va agafar el seu martell i es va dirigir cap al gegant.
- Ves en compte, és un bersèrker! –Li va cridar l’Aaron com si avisés al noi d’alguna cosa-
- D’acord! –Li va contestar el jove guerrer- A l’acadèmia em van ensenyar el vostre estil de lluita, utilitzeu la bogeria per considerar justes les morts que ocasioneu i així atemorir l’enemic. Tranquil, jo no tinc por.
En Roc es va llençar sobre seu i li va donar un bon cop a l’espatlla, el bersèrker va contraatacar amb una estocada, que va frenar el noi posant el martell entremig, i aprofitant la posició indefensa del noi, li va donar un cop de peu al costat, això va ocasionar que caigués i rodolés fins que un arbre el va frenar. L’enemic es dirigia cap a la sacerdotessa, i de sobte es va sentir:
- Hedera Hèlix! –Que va convocar en Roc posant una mà a terra-
Una planta verda i llarga va néixer a la mà del jove botànic, ràpidament es va dirigir cap a on era l’enemic i li va entortolligar els peus fent-lo caure de morros a terra.
- Solitària i gelada; lluita, protectora de la glaçada! –Va invocar la Isolda aixecant els braços enlaire i obrint els ulls de cop-
- Just a temps! –Va cridar en Roc veient que el gegant s’aixecava altre cop-
La noia va somriure desprès de saber que havia satisfet a en Roc, aquest va aixecar el martell i li va canalitzar màgia, va cobrir-se d’una capa d’aigua que la deessa va glaçar, al baixar el martell, l’aigua es va glaçar formant una punta. Això va agradar molt al noi. El martell emetia una llum blavosa i desprenia un fred penetrant i potent. Aquest va córrer cap al gegant i li va clavar el martell a l’esquena, donant un cop tant fort que la bèstia del nord va tornar a caure, i ara no es va tornar a aixecar.

Capítol 3

El grup va descansar plàcidament tota la nit, i de matinada van marxar. Van continuar el seu camí sense rumb però amb un final molt clar. La boira els va sorprendre, però ells continuaren caminant, de sobte, sense quasi ni adonar-se’n es van trobar amb una muntanya molt alta, nevada, i que creixia sola enmig del paisatge. Un paisatge desolador a primer cop d’ull, però si el miraves t’omplia de pau i de serenor, tota la muntanya era blanca com per art de màgia, i immensa, com una cinquantena de campanars posats l’un sobre l’altre. De la blancor de la neu, eixien alguns matolls i un munt d’avets, que es repartien desigualment per tota la obaga de la muntanya, el solell els hi era desconegut, però segurament seguiria la tendència de blanc i verd. Hi havia un punt, que quedava després d’un penya-segat, en el que els avets eren més grans i densos, segurament era una muntanya amb allaus constants, i el penya-segat els protegia.

Aleshores l’Iris va posar-se molt nerviós, i la Scherezade va entendre que s’acostava una tempesta, van afanyar-se a buscar refugi en una ermita abandonada on semblava que s’havia practicat culte a la divinitat de la muntanya, quedaven algunes pells d’animals a les parets. Tal com l’ocell havia previst, una tempesta de neu va començar a bufar durant unes dues hores. Un cop va acabar, van seguir caminant, ara més dificultosament per culpa de la neu. Volien creuar la muntanya passant pel voltant, però van trobar un impediment, un riu d’aigua mig congelada els barrava el camí, podrien haver creuat per sobre de les làmines de gel, però arriscaven la vida; i van decidir de buscar-ne la desembocadura per creuar-lo arran de mar ja que l’aigua deuria estar més calenta.
- Millor passem per la muntanya – Va dir la Isolda amb cara preocupada- Noto una presencia divina, potser es tracta dels tòtems!
- Serà molt perillós! –Va contestar-li l’Aaron sentint-se responsable del grup-
- Si pot ser que hi hagi algun dels tòtems, jo hi vaig –Va dir-li en Roc amb cara d’enfadat- És aquest el nostre objectiu!
- El vell té raó, uns mocosos com vosaltres no serieu capaços de creuar aquesta muntanya. –Va dir en Vici mantenint com sempre les mans a la butxaca-
Tots quatre se’l van quedar mirant, i van dirigir-se cap a la muntanya. Ell es va quedar estranyat i els va seguir. L’Iris va detectar que pels volts de la muntanya hi havia presència totèmica, cosa que va animar al grup a seguir.
La Isolda es va posar l’hiperbori a l’esquena per a protegir-la del fred. I tots els del grup es van abrigar lo màxim possible, el fred era cada cop més fort. De cop i volta, va bufar el vent i es va enterbolir la vista, unes siluetes canines es van deixar veure més endavant, van córrer cap al grup i es van llençar a sobre en Vici i la Scherezade. Es van emportar a la noia, però en Roc va poder ferir al que s’havia llençat contra en Vici. Van perseguir el que corria amb la nena i van deixar estar al ferit, però va ser inútil, no estaven acostumats a caminar per la neu.
- No! La nena dels diners! –Va exclamar en Vici, tapant la ferida que el llop li havia fet en el braç-
- Primer de tot trobem un lloc on poder refugiar-nos, poden tornar a atacar – Va dir l’Aaron molt sàviament-
Van seguir avançant fins arribar a una cova, no semblava natural, sinó tallada i polida. Les parets eren decorades i rodones, i unes torxes de foc blau cremaven al fons.
- Porta el teu braç, ara comprovaràs el poder dels déus per segona vegada. –Li va dir la Isolda agafant la copa que li havia atorgat Asclepi- Fill del déu de la salut; del foc purificant i del seu amor perdut!
El cap de la serp que envoltava la copa va començar a escopir una espècie de foc líquid; i un cop va ser plena li va fer beure al ferit, aquest va veure com se li cicatritzava la ferida miraculosament.
- Ja em comencen a caure bé aquests déus!
- Ara ens hem de centrar en trobar la petita Scherezade –Va dir l’ancià- El nostre enemic no és el que aparenta, no eren simples llops.
- Això era fàcil d’esbrinar! – Va exclamar en Vici- M’arribaven a la cintura!
- Eren ulfhednars, homes amb esperits de llops, antics guerrers del nord. Oi que saps de què et parlo Roc?
- Ei Isolda! Mira què hi ha aquí! –Va cridar en Roc des de l’altre punta de la cova.
- Aquest noi no té remei! –Va sospirar l’Aaron mentre es posava una mà a la cara i tirava el cap enrere- Hi havia molts paladins ja entrenats! Perquè em vaig endur un sense experiència?
- Perquè jo t’ho vaig demanar –Li va contestar la Isolda- I perquè saps que és qui millor coneix els tòtems.
- Em consola saber que té alguna utilitat. - Va somriure el sacerdot-
Es van dirigir cap a el interior de la cova, tots menys en Vici i l’Iris que van preferir quedar-se a fora tot i el fred: un per motius desconeguts i l’altre per procurar que la Scherezade els veies si passava per davant.
Van caminar seguint la llum blava de les torxes fins on estava en Roc, era una sala gran on hi havia un altar de gel, i moltes pells d’animals a les parets, sobretot de llop i d’ós. Una escultura femenina de color cristall els quedava al davant. La Isolda i l’Aaron els van explicar que es tractava d’un santuari a Skadi, una de les deesses del nord. La Isolda va comentar al grup que la deessa del gel els podria ser molt útil, i el grup va acceptar la proposició d’aconseguir el seu favor.
La sacerdotessa la va despertar invocant-la, i de l’estàtua va sorgir una veu molt tènue que retreia el fet d’haver-li interromput la seva sagrada soledat. Les pells de les parets van caure a terra i es van començar a inflar convertint-se en animals.
- Isolda, no la facis enfadar. –Va murmurar-li en Roc-
- No interrompis. –Va dir-li el sacerdot mentre li donava un cop al clatell-
- A la deessa solitària no se la molesta, encara que es tingui un motiu. Els vostres cors es glaçaran com aquesta muntanya i com els de la gent que em van expulsar del meu antic centre de culte!
- Només volia convertir-me en una sacerdotessa vostre i dedicar la meva vida al teu culte. A més a més, el nostre objectiu en aquestes terres és el de trobar a la nostre amiga i continuar el viatge!
- Una noia? –Va preguntar la divinitat sorpresa- Guerrera?
- Com cap altre, una noia que ha lluitat tota la seva vida en la més miserable soledat, ja que els seus primers amics hem estat nosaltres! –Va contestar vigorosament la jove sacerdotessa-
- Que sigui l’últim cop que m’aixeques la veu! –Va retreure-li Skadi en un to tan fort que va retrunyir per tota la cova- I no vull que entenguis la soledat com una experiència negativa, jo visc en soledat, i això atorga el poder de la reflexió i la maduració personal.
- La teva servidora et demana disculpes.
- Una noia guerrera i solitària... –Va reflexionar la deessa- No em puc negar a les meves protegides. Ni a vosaltres, noto una profunda soledat en tots els vostres cors.
Els dos homes es van mirar mútuament, estranyats del que els havia dit la deessa. La Isolda es va agenollar i l’estàtua va estripar una de les pells inflades i li va donar un tros, la prova del seu pacte. La sacerdotessa va quedar extasiada i es va desmaiar, la força divina va desaparèixer i les pells van tornar a la seva posició inicial. L’hiperbori es va posar nerviós al veure que la noia queia i se li va posar sota el cap perquè no es fes mal.
Tant bon punt es va recuperar la noia van sortir de la sala, al dirigir-se cap a fora, en Roc va trobar una estranya planta, molt petita, però que la fredor que emetia es sentia de lluny, al agafar-la i va sentir que es cremava. La seva curiositat de botànic el va obligar a fer servir una mica de roba per guardar-la i estudiar-la detingudament. Els que el coneixien ja sabien que havia heretat de la seva família una afició innata a les plantes, tenia col•leccions senceres de llibres de botànica a casa seva, i sempre tenia temps per aturar-se a contemplar la bellesa d’una planta o la potència d’un arbre.
Al sortir de la cova van trobar moltes plomes de l’Iris escampades per terra, i esquitxades de sang. Els del grup es van mirar seriosament i desprès van mirar al seu voltant per controlar la situació. Com que no nevava, van seguir les petjades, eren humanes i canines. Les marques resseguien un monticle que hi havia, i es perdien per darrera d’aquest.

Capítol 2

El grup acaba de passar tranquil•lament la nit. L’Aaron ja es troba perfectament, però l’home de fosc encara està cansat, va rebre l’atac més directament i per això li afecta més, al fer-li les cures, la Isolda veu que té marcat en el pit, sobre el cor, unes lletres: VI-CI. Crida a en Roc i aquest creu que és el seu nom, i l’avisa de que a partir d’aleshores l’anomenarà Vici, el vell sacerdot li pega al cap.
- No recordes res del que et van ensenyar a l’escola. És antiga nomenclatura! Un sis i un cent u!
- No sé que signifiquen. –Va dir encara adolorit en Vici-. Però ja em va bé que em poseu nom, em quedaré amb vosaltres fins que em recuperi i trobi alguna informació sobre el meu passat.
- Fantàstic! –Va cridar il•lusionat en Roc-. Ja tenim un nou company! Scherezade, petitona! I tu també Isolda, presenteu-vos al nostre nou company.
La Isolda li va explicar el que havia fet, una invocació divina: habilitat que només poden fer servir els sacerdots que s’ofereixen al déu. Ella és sacerdotessa d’Apol•lo i el pot invocar per a utilitzar els seus poders divins. Va explicar-li que viatjava amb ells perquè s’havia ofert a ajudar-los, ja que l’atac vandàlic que havia sofert el poble havia acabat amb molts membres del clergat, i no podia permetre que passes el mateix a altres pobles, així també podria millorar com a persona i convertir-se en una dona de profit.
La Scherezade és una noia de poques paraules:
- Com es troba el senyor?
- Molt millor des de que tinc aquestes dues preciositats al meu costat!
- Que estiguis malalt no et dóna dret a abusar. –Va dir en Roc donant un cop de peu a la mà d’en Vici, que s’acostava cap a la cuixa de la Isolda-
- Tu i jo, mocós, em sembla que no ens durem gaire bé!
En Roc el va mirar de reüll i es va retirar, va començar a preparar l’equipatge. La Isolda el va consolar dient que el perdonés, que dedicava molts esforços a protegir a l’altre gent. En Vici es va posar de peu i es va acabar de vestir.
Van posar-se d’acord per dirigir el rumb cap a Epidaure, un poble famós per ser punt de pas de molts viatjants, i aquí es podrien avituallar bé. En Roc carregava amb la majoria de bosses, en Vici no duia equipatge, i la petita Scherezade preferia portar la seva motxilleta, on l’Iris hi havia fet un niu a sobre: doblegant la roba i posant plomes al voltant. L’animal semblava estabornit quan estava amb la noia, i l’efecte era recíproc, quan s’havien de separar es posaven nerviosos; era el motiu per el que la noia els acompanyava, ja que no tenia cap aptitud per a fer un viatge tant perillós, com bé li deia l’Aaron, era una càrrega innecessària. Això creien ells, però al arribar a la ciutat es van adonar que els seria molt útil.
- Alto! –Va dir un dels dos soldats de la porta -. Els viatgers tenen que pagar una entrada de dues peces de plata per cap.
- No entenc perquè ho hauríem de fer! –Va cridar-li en Vici al soldat panxut-
- Com ja hauríeu de saber, aquesta ciutat no té habitants, són només comerços i temples, necessitem algun tipus de recaptació per mantenir-la en bon estat, si fem pagar als comerciants podrien anar a un altre poble, i no ens convé. Ho entenen?
- Ho trobo just. –Va dir l’Aaron donant uns passos endavant per posar-se en primer lloc -. Però no portem pas diners, ha estat un gran descuit!
- Vols que me’ls carregui? –Va dir-li en Vici somrient per sota del barret-
Els soldats van apuntar-los amb les alabardes, i l’Aaron va posar una mà entremig. La petita Scherezade es va treure una bossa, i va donar-li a la Isolda, aquesta es va sorprendre.
- D’on has tret això?
- Els meus pares m’ho fan portar per si tinc alguna necessitat.
- Però això et pot cobrir les necessitats de tota una vida! –Va cridar en Vici mirant la bossa de monedes d’or que sostenia la Isolda- Tu d’on has sortit nena!
- Ja t’he explicat que és filla d’un multimilionari – Li va xiuxiuejar en Roc a en Vici-
La Isolda va agafar-ne una i la va donar al soldat, aquest va quedar satisfet i va deixar entrar al grup.
Van creuar les muralles de la ciutat, davant dels nassos els quedava un carrer molt ample amb gent amunt i avall, passejant per les botigues. Al fons del carrer es veu una construcció circular, oberta per la part del davant, i es veu el interior, que està esglaonat. Uns quants carrers tallen aquest, que sembla ser el principal. En algun d’aquests hi deu haver el famós hospital d’Epidaure, ple de mariners i viatjants que hi fan estada per recuperar forces, el menjar que donen és del mes bo que es coneix, i molts cops és el motiu de cura dels pacients; els que estan més greus són curats pels sacerdots d’Asclepi.
El grup es separa: els dos sacerdots es dirigeixen al temple per aconseguir el favor d’Asclepi; en Vici busca informació pel seu compte; i en Roc i la Scherezade s’encarregaran de comprar tot el que els cal a ells i als del grup.
Per insistència de la nena, la primera parada és comprar menjar pel seu ocell, li compra també un llaç de color bronze que li queda molt bé. Després es van dirigir a la botiga d’aventurers, on es van proveir de dues tendes de campanya, mantes i cordes; a la botiga de queviures van agafar menjar per almenys una setmana. Al entrar a l’armeria, l’amo es va fregar les mans.
- Que desitgen els senyors?
- Armes.- Va dir-li la nena-
- Ens podria mostrar les que té? –Li va proposar ansiosament en Roc-
- I no voldrien una armadura?
- Ja en tinc una amb la que m’hi sento molt còmode – Va contestar en Roc, que portava les robes de l’acadèmia: una armadura, un braçal, unes malles i gamberes, tot de cuir dur, i unes botes de tela, reforçades amb tires de cuir- El cuir és molt agradable de portar.
- Però el meu establiment compta amb armadures metàl•liques, i fins i tot en disposo de màgiques!
- Màgiques? Té armes màgiques? Ho has sentit petitona! –La Scherezade va somriure per satisfer a en Roc, però a ella no li agradaven les armes-.
- Alguna. Potser és el que t’interessa?
El botiguer els va ensenyar diferents peces, i en Roc les mirava i remirava sense saber quina li aniria bé. A la Scherezade no li interessava el tema, i estava arraconada donant menjar a l’Iris. El noi li va comentar qui eren els que formaven part del seu grup, i aquest va oferir-li armes especials per a cadascun.
- M’has dit que us acompanyen dos sacerdots, ja saps que ells no poden utilitzar armes contra éssers vius, no?
- Em sentiria més tranquil si porten alguna protecció a sobre, segur que té armes per utilitzar contra no-morts, veritat?
- Si, mira, aquí tinc una daga de plata i un arc de canalització.
- Què vol dir això?
- Tot sacerdot és capaç d’invocar el poder dels déus, doncs aquest arc permet d’utilitzar aquest poder en forma d’atac. –Li va contestar el botiguer apropant-li la peça perquè la veiés millor -. La daga és de plata pura, un malson per a qualsevol mort vivent!
- Bé, me les quedo. Jo voldria alguna arma grossa i potent.
- Però si no seràs capaç de fer-la servir! Tu saps quan pesa una arma grossa?
- Deixa’m que t’ho demostri –Li va contestar en Roc somrient-
En Roc veia com l’amo de la botiga intentava treure una destral de combat, i no la podia aixecar, el noi, Utilitzant la mà on porta el potenciador de força, l’agafa i l’eleva, en mira la fulla i no el convenç. El botiguer es sorprèn, i li porta alguna cosa més contundent, tal i com el noi li ha demanat; li treu una porra metàl•lica, un martell de guerra i una maça de cadenes amb tres boles de punxes.
- M’agrada aquesta. –Li va dir mirant-se el martell- Ja estic acostumat a fer servir armes com aquesta. Quin poder té?
- Diuen que està beneït per les Undines, al subministrar-li poder màgic és capaç de llençar aigua, tu ets un guerrer, i suposo que no tindràs gaire poder màgic, potser no és una bona arma per a tu, ho sento.
- No, m’ha agradat; i no sóc només guerrer, per la meva sang hi corren els poders d’un gran animista i una fabulosa barda! Em van ensenyar a utilitzar alguns encanteris, són botànic per afició i domino els encanteris d’animisme del tipus vegetal!
- Doncs així potser t’interessa aquesta daga serrada.
- Té una daga serrada? El meu avi en tenia una!
- Veig que saps com funciona. Ja te la regalo, amb la compra que has fet és lo mínim que podria fer.
En Roc li diu que encara no ha acabat, i li compra una vareta a en Vici. La Scherezade insisteix que no li cal cap arma mentre tingui a l’Iris al seu costat. El botiguer li ofereix una petita espasa com a arma auxiliar, però en Roc s’irrita i li diu que ell no en fa servir d’espases.
- Molt bé, doncs seran vuitanta-sis monedes d’or.
- Petitona! Em fas el favor? –Va dir en Roc dirigint-se a la Scherezade-
- Aquí les té –Li diu la Scherezade deixant-li un munt de monedes a sobre el taulell- Roc! Ja només me’n queden deu.
- Tranquil•la, ara només cal pagar l’hostal i no tenim que gastar-ne més. Ara anem cap al temple, hem quedat que ens trobaríem allà.
Mentrestant, en Vici busca informació:
- Ei maca! Quan val passar una nit amb tu?
- El mateix que en donarien si et venguéssim a un zoològic! –Li contestà la noia donant-li una bufetada-
- Desagraïda! –Murmura l’home-
- Què dius? –Li va dir la noia girant-se i dirigint-se cap a ell-
- Res, res! –Va contestar en Vici tocant-se la galta i guardant altre cop la mà a la butxaca-
Va continuar caminant, i va deixar córrer la idea d’empaitar faldilles durant una estona. Va passar per davant d’un carreró del que en va sortir una mà, el van agafar per la boca i la cintura i el van fer entrar a aquell lloc brut i poc il•luminat. L’home desconegut va exigir-li tots els seus diners, amenaçant-lo amb una daga al coll. En Vici es va treure la mà dreta, va utilitzar els dos dits més propers al dit gros per descordar-se el guant i va passar-lo per la fulla de la daga, aquesta es va allargar de tal manera que va quedar clavada en un balcó dos pisos més amunt.
- No em fa por arriscar la vida, tampoc hi perdo gaire saps? –Va jactar-se en Vici veient al bandit sorprès-
- Com has pogut fer això?
- Ni jo mateix ho sé –Va riure en Vici, mig amagat en la foscor- Però encara m’ha quedat prou bé! Oi que sí? Per cert, ara et toca a tu rebre. No es pot anar d’aquesta manera saps? Imagina’t que arribo a ser una noieta indefensa!
- No t’enfadis! –Va interrompre l’home fent uns passos cap enrera-
En Vici va agafar-se al mànec de la daga encastada al balcó, i va abalançar-se contra el bandit, se li va trencar i va caure sobre seu. Ara, assegut sobre la seva panxa, va pensar en alguna cosa que li pogués fer, va provar de tocar-li el collar que portava, era fosc i metàl•lic, el duia molt cenyit al coll. Al fregar-li el dit, es va tornar més fosc, negre absolut. El bandit es va tranquil•litzar, però en Vici va fer que no amb el cap: no era el que esperava, va tornar a tocar-lo quan l’home estava aixecant el braç per treure-se’l de sobre, aquest cop el collar es va encongir més encara, tant que va trencar el coll a l’home fent un espetec que deurien ser els ossos de la columna vertebral. El culpable va fugir, va agafar el tros de daga i va procurar estar lluny quant rebentés per culpa de la pressió de la sang.
Mentre en Vici “buscava informació”, els dos sacerdots procuraven pel viatge:
Es dirigeixen cap al temple d’Apol•lo a demanar-li consell per a la seva aventura, el seu objectiu és preparar-se per al viatge, per això, aprofitaran a pactar amb algun déu que els sigui útil en aquest viatge; tots dos tenen a Asclepi en el cap, ja que el seu poder curatiu els serà necessari per afrontar les ferides dels nombrosos combats que els esperen.
Arriben al temple, i un sacerdot els surt a rebre, al veure la tiara de fulles de llorer daurades la deixa entrar de seguida. La porta a la sala de pactes, on invoca al déu per demanar-li consell i protecció. Davant seu s’aixecava una estàtua, dreta, d’un jove ben plantat, armat amb un arc i el seu carcaix, portava una corona de llorer com la seva; les dues van començar a brillar i així la va reconèixer com a sacerdotessa seva. El déu es va comunicar telepàticament amb la seva sacerdotessa, i aquesta no podia mirar directament l’estàtua per culpa de la llum que emetia, notava una profunda serenor: sempre que es comunicava amb Apol•lo notava que s’enriquia mentalment i es tornava una persona més racional. Apol•lo li cedeix el poder del seu fill, però caldrà que li demani directament a ell; la felicita per el seu bon comportament i li recorda les regles que ha de seguir (no atacar a éssers vius, ajudar a tothom qui ho necessiti, dedicar-li un temps diari de pregària, etc.). La Isolda demana algun tipus de protecció per defensar-se dels enemics que es trobaran, li sap greu ser una càrrega però les lleis sacerdotals li impedeixen d’atacar éssers vius. Per un motiu desconegut, el déu cedeix a la súplica sense protestar ni imposar-li res: dispara una fletxa cap al sostre de la sala i de on es clava en cau un animal. És un hiperbori, un animal que li serà d’ajuda al llarg del viatge, l’animal va caure adormit a les seves mans i al despertar-se es va posar nerviós, però la sacerdotessa el va tranquil•litzar acaronant-lo. Ara podria fer servir els seus poders indirectament per atacar a qui els desitgi mal.
Al sortir del temple, l’Aaron li interroga sobre l’estranya criatura que l’acompanya. La Isolda apareix davant seu amb aquest ésser bastant estrany, una espècie de primat amb el pèl de color fogós i molt abundant, els ulls eren color bronze completament i el morro sortit.
- És un hiperbori, un poble protegit pel meu déu, i aquest me l’ha ofert per a que em protegeixi.
- El déu s’apiada de tu pel teu bon comportament, no és normal que actuïn tant directament; alguna cosa s’està coent i ja comença a fer olor – Va dir l’Aaron en un posat pensatiu –
- M’ha ofert el poder del seu fill Asclepi, dirigim-nos al seu temple i demanem-li el seu poder.
Al acostar-se al temple-hospital van veure molta gent a fora, eren malalts que esperaven la intervenció del déu. Va sortir un home que es va posar en un pedestal, aixecant els braços va pronunciar alguna cosa que no van arribar a sentir. Del cel va caure una espècie de manta de foc aquosa que va cobrir a tota la gent, tothom cremava, però envers de consumir-se i patir, semblava que els tornés més vigorosos. Un cop es va normalitzar la situació tothom va marxar i l’entrada va quedar lliure. El grup es va disposar a entrar al temple.
Hi havia molts sacerdots i sacerdotesses a dintre, i al dirigir-se a la sala del déu, un la va parar, però al mostrar-li la corona i l’hiperbori la va deixar entrar sense cap inconvenient. No hi va haver cap problema, Asclepi va cedir a la proposta de la Isolda de convertir-se en sacerdotessa seva, i aquest li va oferir el seu poder i una petita copa daurada amb un espiral que li resseguia el tronc i la vora acabant amb una forma viperina.
A la porta de l’hostal es van trobar tots, la Isolda els explica el que ha fet, i en Roc va repartir el que havia comprat. L’Aaron no va voler la daga i la va regalar a la Scherezade, que la va acceptar desprès de fer-li agafar por, el mateix que va fer en Roc per a que la Isolda acceptés l’arc; a en Vici no li va fer gaire gràcia la vareta d’argila que li va donar, i que ni tan sols sabia com funcionava, va dir-li que ell ja tenia arma (un tros de daga trencada), i es va mostrar ignorant a l’hora de contestar d’on l’havia tret.
- Te la quedes igualment –Li va exigir en Roc-
- Suposo que un tros d’argila sempre pot anar bé –Va dir-li en Vici amb un posat irònic-
- L’amo de la botiga m’ha assegurat que tenia poders màgics, la capacitat de servir al seu portador; però com que era per tu tampoc m’he interessat a saber com funcionava, tu ets el que menys necessites una arma –Va dir-li en Roc somrient-
- El meu mal no és una arma, no sóc capaç de controlar-ne el resultat, i no em tractis com un afortunat, el dolor que sento cada cop que ho faig servir em crema tot el cos; i mai podré ser una persona normal com tu!
- Ho sento –Va disculpar-se en Roc- Però t’asseguro que trobarem els culpables i els hi farem pagar el que t’han fet, i també trobarem un remei, t’ho prometo!