Capítol 2

El grup acaba de passar tranquil•lament la nit. L’Aaron ja es troba perfectament, però l’home de fosc encara està cansat, va rebre l’atac més directament i per això li afecta més, al fer-li les cures, la Isolda veu que té marcat en el pit, sobre el cor, unes lletres: VI-CI. Crida a en Roc i aquest creu que és el seu nom, i l’avisa de que a partir d’aleshores l’anomenarà Vici, el vell sacerdot li pega al cap.
- No recordes res del que et van ensenyar a l’escola. És antiga nomenclatura! Un sis i un cent u!
- No sé que signifiquen. –Va dir encara adolorit en Vici-. Però ja em va bé que em poseu nom, em quedaré amb vosaltres fins que em recuperi i trobi alguna informació sobre el meu passat.
- Fantàstic! –Va cridar il•lusionat en Roc-. Ja tenim un nou company! Scherezade, petitona! I tu també Isolda, presenteu-vos al nostre nou company.
La Isolda li va explicar el que havia fet, una invocació divina: habilitat que només poden fer servir els sacerdots que s’ofereixen al déu. Ella és sacerdotessa d’Apol•lo i el pot invocar per a utilitzar els seus poders divins. Va explicar-li que viatjava amb ells perquè s’havia ofert a ajudar-los, ja que l’atac vandàlic que havia sofert el poble havia acabat amb molts membres del clergat, i no podia permetre que passes el mateix a altres pobles, així també podria millorar com a persona i convertir-se en una dona de profit.
La Scherezade és una noia de poques paraules:
- Com es troba el senyor?
- Molt millor des de que tinc aquestes dues preciositats al meu costat!
- Que estiguis malalt no et dóna dret a abusar. –Va dir en Roc donant un cop de peu a la mà d’en Vici, que s’acostava cap a la cuixa de la Isolda-
- Tu i jo, mocós, em sembla que no ens durem gaire bé!
En Roc el va mirar de reüll i es va retirar, va començar a preparar l’equipatge. La Isolda el va consolar dient que el perdonés, que dedicava molts esforços a protegir a l’altre gent. En Vici es va posar de peu i es va acabar de vestir.
Van posar-se d’acord per dirigir el rumb cap a Epidaure, un poble famós per ser punt de pas de molts viatjants, i aquí es podrien avituallar bé. En Roc carregava amb la majoria de bosses, en Vici no duia equipatge, i la petita Scherezade preferia portar la seva motxilleta, on l’Iris hi havia fet un niu a sobre: doblegant la roba i posant plomes al voltant. L’animal semblava estabornit quan estava amb la noia, i l’efecte era recíproc, quan s’havien de separar es posaven nerviosos; era el motiu per el que la noia els acompanyava, ja que no tenia cap aptitud per a fer un viatge tant perillós, com bé li deia l’Aaron, era una càrrega innecessària. Això creien ells, però al arribar a la ciutat es van adonar que els seria molt útil.
- Alto! –Va dir un dels dos soldats de la porta -. Els viatgers tenen que pagar una entrada de dues peces de plata per cap.
- No entenc perquè ho hauríem de fer! –Va cridar-li en Vici al soldat panxut-
- Com ja hauríeu de saber, aquesta ciutat no té habitants, són només comerços i temples, necessitem algun tipus de recaptació per mantenir-la en bon estat, si fem pagar als comerciants podrien anar a un altre poble, i no ens convé. Ho entenen?
- Ho trobo just. –Va dir l’Aaron donant uns passos endavant per posar-se en primer lloc -. Però no portem pas diners, ha estat un gran descuit!
- Vols que me’ls carregui? –Va dir-li en Vici somrient per sota del barret-
Els soldats van apuntar-los amb les alabardes, i l’Aaron va posar una mà entremig. La petita Scherezade es va treure una bossa, i va donar-li a la Isolda, aquesta es va sorprendre.
- D’on has tret això?
- Els meus pares m’ho fan portar per si tinc alguna necessitat.
- Però això et pot cobrir les necessitats de tota una vida! –Va cridar en Vici mirant la bossa de monedes d’or que sostenia la Isolda- Tu d’on has sortit nena!
- Ja t’he explicat que és filla d’un multimilionari – Li va xiuxiuejar en Roc a en Vici-
La Isolda va agafar-ne una i la va donar al soldat, aquest va quedar satisfet i va deixar entrar al grup.
Van creuar les muralles de la ciutat, davant dels nassos els quedava un carrer molt ample amb gent amunt i avall, passejant per les botigues. Al fons del carrer es veu una construcció circular, oberta per la part del davant, i es veu el interior, que està esglaonat. Uns quants carrers tallen aquest, que sembla ser el principal. En algun d’aquests hi deu haver el famós hospital d’Epidaure, ple de mariners i viatjants que hi fan estada per recuperar forces, el menjar que donen és del mes bo que es coneix, i molts cops és el motiu de cura dels pacients; els que estan més greus són curats pels sacerdots d’Asclepi.
El grup es separa: els dos sacerdots es dirigeixen al temple per aconseguir el favor d’Asclepi; en Vici busca informació pel seu compte; i en Roc i la Scherezade s’encarregaran de comprar tot el que els cal a ells i als del grup.
Per insistència de la nena, la primera parada és comprar menjar pel seu ocell, li compra també un llaç de color bronze que li queda molt bé. Després es van dirigir a la botiga d’aventurers, on es van proveir de dues tendes de campanya, mantes i cordes; a la botiga de queviures van agafar menjar per almenys una setmana. Al entrar a l’armeria, l’amo es va fregar les mans.
- Que desitgen els senyors?
- Armes.- Va dir-li la nena-
- Ens podria mostrar les que té? –Li va proposar ansiosament en Roc-
- I no voldrien una armadura?
- Ja en tinc una amb la que m’hi sento molt còmode – Va contestar en Roc, que portava les robes de l’acadèmia: una armadura, un braçal, unes malles i gamberes, tot de cuir dur, i unes botes de tela, reforçades amb tires de cuir- El cuir és molt agradable de portar.
- Però el meu establiment compta amb armadures metàl•liques, i fins i tot en disposo de màgiques!
- Màgiques? Té armes màgiques? Ho has sentit petitona! –La Scherezade va somriure per satisfer a en Roc, però a ella no li agradaven les armes-.
- Alguna. Potser és el que t’interessa?
El botiguer els va ensenyar diferents peces, i en Roc les mirava i remirava sense saber quina li aniria bé. A la Scherezade no li interessava el tema, i estava arraconada donant menjar a l’Iris. El noi li va comentar qui eren els que formaven part del seu grup, i aquest va oferir-li armes especials per a cadascun.
- M’has dit que us acompanyen dos sacerdots, ja saps que ells no poden utilitzar armes contra éssers vius, no?
- Em sentiria més tranquil si porten alguna protecció a sobre, segur que té armes per utilitzar contra no-morts, veritat?
- Si, mira, aquí tinc una daga de plata i un arc de canalització.
- Què vol dir això?
- Tot sacerdot és capaç d’invocar el poder dels déus, doncs aquest arc permet d’utilitzar aquest poder en forma d’atac. –Li va contestar el botiguer apropant-li la peça perquè la veiés millor -. La daga és de plata pura, un malson per a qualsevol mort vivent!
- Bé, me les quedo. Jo voldria alguna arma grossa i potent.
- Però si no seràs capaç de fer-la servir! Tu saps quan pesa una arma grossa?
- Deixa’m que t’ho demostri –Li va contestar en Roc somrient-
En Roc veia com l’amo de la botiga intentava treure una destral de combat, i no la podia aixecar, el noi, Utilitzant la mà on porta el potenciador de força, l’agafa i l’eleva, en mira la fulla i no el convenç. El botiguer es sorprèn, i li porta alguna cosa més contundent, tal i com el noi li ha demanat; li treu una porra metàl•lica, un martell de guerra i una maça de cadenes amb tres boles de punxes.
- M’agrada aquesta. –Li va dir mirant-se el martell- Ja estic acostumat a fer servir armes com aquesta. Quin poder té?
- Diuen que està beneït per les Undines, al subministrar-li poder màgic és capaç de llençar aigua, tu ets un guerrer, i suposo que no tindràs gaire poder màgic, potser no és una bona arma per a tu, ho sento.
- No, m’ha agradat; i no sóc només guerrer, per la meva sang hi corren els poders d’un gran animista i una fabulosa barda! Em van ensenyar a utilitzar alguns encanteris, són botànic per afició i domino els encanteris d’animisme del tipus vegetal!
- Doncs així potser t’interessa aquesta daga serrada.
- Té una daga serrada? El meu avi en tenia una!
- Veig que saps com funciona. Ja te la regalo, amb la compra que has fet és lo mínim que podria fer.
En Roc li diu que encara no ha acabat, i li compra una vareta a en Vici. La Scherezade insisteix que no li cal cap arma mentre tingui a l’Iris al seu costat. El botiguer li ofereix una petita espasa com a arma auxiliar, però en Roc s’irrita i li diu que ell no en fa servir d’espases.
- Molt bé, doncs seran vuitanta-sis monedes d’or.
- Petitona! Em fas el favor? –Va dir en Roc dirigint-se a la Scherezade-
- Aquí les té –Li diu la Scherezade deixant-li un munt de monedes a sobre el taulell- Roc! Ja només me’n queden deu.
- Tranquil•la, ara només cal pagar l’hostal i no tenim que gastar-ne més. Ara anem cap al temple, hem quedat que ens trobaríem allà.
Mentrestant, en Vici busca informació:
- Ei maca! Quan val passar una nit amb tu?
- El mateix que en donarien si et venguéssim a un zoològic! –Li contestà la noia donant-li una bufetada-
- Desagraïda! –Murmura l’home-
- Què dius? –Li va dir la noia girant-se i dirigint-se cap a ell-
- Res, res! –Va contestar en Vici tocant-se la galta i guardant altre cop la mà a la butxaca-
Va continuar caminant, i va deixar córrer la idea d’empaitar faldilles durant una estona. Va passar per davant d’un carreró del que en va sortir una mà, el van agafar per la boca i la cintura i el van fer entrar a aquell lloc brut i poc il•luminat. L’home desconegut va exigir-li tots els seus diners, amenaçant-lo amb una daga al coll. En Vici es va treure la mà dreta, va utilitzar els dos dits més propers al dit gros per descordar-se el guant i va passar-lo per la fulla de la daga, aquesta es va allargar de tal manera que va quedar clavada en un balcó dos pisos més amunt.
- No em fa por arriscar la vida, tampoc hi perdo gaire saps? –Va jactar-se en Vici veient al bandit sorprès-
- Com has pogut fer això?
- Ni jo mateix ho sé –Va riure en Vici, mig amagat en la foscor- Però encara m’ha quedat prou bé! Oi que sí? Per cert, ara et toca a tu rebre. No es pot anar d’aquesta manera saps? Imagina’t que arribo a ser una noieta indefensa!
- No t’enfadis! –Va interrompre l’home fent uns passos cap enrera-
En Vici va agafar-se al mànec de la daga encastada al balcó, i va abalançar-se contra el bandit, se li va trencar i va caure sobre seu. Ara, assegut sobre la seva panxa, va pensar en alguna cosa que li pogués fer, va provar de tocar-li el collar que portava, era fosc i metàl•lic, el duia molt cenyit al coll. Al fregar-li el dit, es va tornar més fosc, negre absolut. El bandit es va tranquil•litzar, però en Vici va fer que no amb el cap: no era el que esperava, va tornar a tocar-lo quan l’home estava aixecant el braç per treure-se’l de sobre, aquest cop el collar es va encongir més encara, tant que va trencar el coll a l’home fent un espetec que deurien ser els ossos de la columna vertebral. El culpable va fugir, va agafar el tros de daga i va procurar estar lluny quant rebentés per culpa de la pressió de la sang.
Mentre en Vici “buscava informació”, els dos sacerdots procuraven pel viatge:
Es dirigeixen cap al temple d’Apol•lo a demanar-li consell per a la seva aventura, el seu objectiu és preparar-se per al viatge, per això, aprofitaran a pactar amb algun déu que els sigui útil en aquest viatge; tots dos tenen a Asclepi en el cap, ja que el seu poder curatiu els serà necessari per afrontar les ferides dels nombrosos combats que els esperen.
Arriben al temple, i un sacerdot els surt a rebre, al veure la tiara de fulles de llorer daurades la deixa entrar de seguida. La porta a la sala de pactes, on invoca al déu per demanar-li consell i protecció. Davant seu s’aixecava una estàtua, dreta, d’un jove ben plantat, armat amb un arc i el seu carcaix, portava una corona de llorer com la seva; les dues van començar a brillar i així la va reconèixer com a sacerdotessa seva. El déu es va comunicar telepàticament amb la seva sacerdotessa, i aquesta no podia mirar directament l’estàtua per culpa de la llum que emetia, notava una profunda serenor: sempre que es comunicava amb Apol•lo notava que s’enriquia mentalment i es tornava una persona més racional. Apol•lo li cedeix el poder del seu fill, però caldrà que li demani directament a ell; la felicita per el seu bon comportament i li recorda les regles que ha de seguir (no atacar a éssers vius, ajudar a tothom qui ho necessiti, dedicar-li un temps diari de pregària, etc.). La Isolda demana algun tipus de protecció per defensar-se dels enemics que es trobaran, li sap greu ser una càrrega però les lleis sacerdotals li impedeixen d’atacar éssers vius. Per un motiu desconegut, el déu cedeix a la súplica sense protestar ni imposar-li res: dispara una fletxa cap al sostre de la sala i de on es clava en cau un animal. És un hiperbori, un animal que li serà d’ajuda al llarg del viatge, l’animal va caure adormit a les seves mans i al despertar-se es va posar nerviós, però la sacerdotessa el va tranquil•litzar acaronant-lo. Ara podria fer servir els seus poders indirectament per atacar a qui els desitgi mal.
Al sortir del temple, l’Aaron li interroga sobre l’estranya criatura que l’acompanya. La Isolda apareix davant seu amb aquest ésser bastant estrany, una espècie de primat amb el pèl de color fogós i molt abundant, els ulls eren color bronze completament i el morro sortit.
- És un hiperbori, un poble protegit pel meu déu, i aquest me l’ha ofert per a que em protegeixi.
- El déu s’apiada de tu pel teu bon comportament, no és normal que actuïn tant directament; alguna cosa s’està coent i ja comença a fer olor – Va dir l’Aaron en un posat pensatiu –
- M’ha ofert el poder del seu fill Asclepi, dirigim-nos al seu temple i demanem-li el seu poder.
Al acostar-se al temple-hospital van veure molta gent a fora, eren malalts que esperaven la intervenció del déu. Va sortir un home que es va posar en un pedestal, aixecant els braços va pronunciar alguna cosa que no van arribar a sentir. Del cel va caure una espècie de manta de foc aquosa que va cobrir a tota la gent, tothom cremava, però envers de consumir-se i patir, semblava que els tornés més vigorosos. Un cop es va normalitzar la situació tothom va marxar i l’entrada va quedar lliure. El grup es va disposar a entrar al temple.
Hi havia molts sacerdots i sacerdotesses a dintre, i al dirigir-se a la sala del déu, un la va parar, però al mostrar-li la corona i l’hiperbori la va deixar entrar sense cap inconvenient. No hi va haver cap problema, Asclepi va cedir a la proposta de la Isolda de convertir-se en sacerdotessa seva, i aquest li va oferir el seu poder i una petita copa daurada amb un espiral que li resseguia el tronc i la vora acabant amb una forma viperina.
A la porta de l’hostal es van trobar tots, la Isolda els explica el que ha fet, i en Roc va repartir el que havia comprat. L’Aaron no va voler la daga i la va regalar a la Scherezade, que la va acceptar desprès de fer-li agafar por, el mateix que va fer en Roc per a que la Isolda acceptés l’arc; a en Vici no li va fer gaire gràcia la vareta d’argila que li va donar, i que ni tan sols sabia com funcionava, va dir-li que ell ja tenia arma (un tros de daga trencada), i es va mostrar ignorant a l’hora de contestar d’on l’havia tret.
- Te la quedes igualment –Li va exigir en Roc-
- Suposo que un tros d’argila sempre pot anar bé –Va dir-li en Vici amb un posat irònic-
- L’amo de la botiga m’ha assegurat que tenia poders màgics, la capacitat de servir al seu portador; però com que era per tu tampoc m’he interessat a saber com funcionava, tu ets el que menys necessites una arma –Va dir-li en Roc somrient-
- El meu mal no és una arma, no sóc capaç de controlar-ne el resultat, i no em tractis com un afortunat, el dolor que sento cada cop que ho faig servir em crema tot el cos; i mai podré ser una persona normal com tu!
- Ho sento –Va disculpar-se en Roc- Però t’asseguro que trobarem els culpables i els hi farem pagar el que t’han fet, i també trobarem un remei, t’ho prometo!