Capítol 3

El grup va descansar plàcidament tota la nit, i de matinada van marxar. Van continuar el seu camí sense rumb però amb un final molt clar. La boira els va sorprendre, però ells continuaren caminant, de sobte, sense quasi ni adonar-se’n es van trobar amb una muntanya molt alta, nevada, i que creixia sola enmig del paisatge. Un paisatge desolador a primer cop d’ull, però si el miraves t’omplia de pau i de serenor, tota la muntanya era blanca com per art de màgia, i immensa, com una cinquantena de campanars posats l’un sobre l’altre. De la blancor de la neu, eixien alguns matolls i un munt d’avets, que es repartien desigualment per tota la obaga de la muntanya, el solell els hi era desconegut, però segurament seguiria la tendència de blanc i verd. Hi havia un punt, que quedava després d’un penya-segat, en el que els avets eren més grans i densos, segurament era una muntanya amb allaus constants, i el penya-segat els protegia.

Aleshores l’Iris va posar-se molt nerviós, i la Scherezade va entendre que s’acostava una tempesta, van afanyar-se a buscar refugi en una ermita abandonada on semblava que s’havia practicat culte a la divinitat de la muntanya, quedaven algunes pells d’animals a les parets. Tal com l’ocell havia previst, una tempesta de neu va començar a bufar durant unes dues hores. Un cop va acabar, van seguir caminant, ara més dificultosament per culpa de la neu. Volien creuar la muntanya passant pel voltant, però van trobar un impediment, un riu d’aigua mig congelada els barrava el camí, podrien haver creuat per sobre de les làmines de gel, però arriscaven la vida; i van decidir de buscar-ne la desembocadura per creuar-lo arran de mar ja que l’aigua deuria estar més calenta.
- Millor passem per la muntanya – Va dir la Isolda amb cara preocupada- Noto una presencia divina, potser es tracta dels tòtems!
- Serà molt perillós! –Va contestar-li l’Aaron sentint-se responsable del grup-
- Si pot ser que hi hagi algun dels tòtems, jo hi vaig –Va dir-li en Roc amb cara d’enfadat- És aquest el nostre objectiu!
- El vell té raó, uns mocosos com vosaltres no serieu capaços de creuar aquesta muntanya. –Va dir en Vici mantenint com sempre les mans a la butxaca-
Tots quatre se’l van quedar mirant, i van dirigir-se cap a la muntanya. Ell es va quedar estranyat i els va seguir. L’Iris va detectar que pels volts de la muntanya hi havia presència totèmica, cosa que va animar al grup a seguir.
La Isolda es va posar l’hiperbori a l’esquena per a protegir-la del fred. I tots els del grup es van abrigar lo màxim possible, el fred era cada cop més fort. De cop i volta, va bufar el vent i es va enterbolir la vista, unes siluetes canines es van deixar veure més endavant, van córrer cap al grup i es van llençar a sobre en Vici i la Scherezade. Es van emportar a la noia, però en Roc va poder ferir al que s’havia llençat contra en Vici. Van perseguir el que corria amb la nena i van deixar estar al ferit, però va ser inútil, no estaven acostumats a caminar per la neu.
- No! La nena dels diners! –Va exclamar en Vici, tapant la ferida que el llop li havia fet en el braç-
- Primer de tot trobem un lloc on poder refugiar-nos, poden tornar a atacar – Va dir l’Aaron molt sàviament-
Van seguir avançant fins arribar a una cova, no semblava natural, sinó tallada i polida. Les parets eren decorades i rodones, i unes torxes de foc blau cremaven al fons.
- Porta el teu braç, ara comprovaràs el poder dels déus per segona vegada. –Li va dir la Isolda agafant la copa que li havia atorgat Asclepi- Fill del déu de la salut; del foc purificant i del seu amor perdut!
El cap de la serp que envoltava la copa va començar a escopir una espècie de foc líquid; i un cop va ser plena li va fer beure al ferit, aquest va veure com se li cicatritzava la ferida miraculosament.
- Ja em comencen a caure bé aquests déus!
- Ara ens hem de centrar en trobar la petita Scherezade –Va dir l’ancià- El nostre enemic no és el que aparenta, no eren simples llops.
- Això era fàcil d’esbrinar! – Va exclamar en Vici- M’arribaven a la cintura!
- Eren ulfhednars, homes amb esperits de llops, antics guerrers del nord. Oi que saps de què et parlo Roc?
- Ei Isolda! Mira què hi ha aquí! –Va cridar en Roc des de l’altre punta de la cova.
- Aquest noi no té remei! –Va sospirar l’Aaron mentre es posava una mà a la cara i tirava el cap enrere- Hi havia molts paladins ja entrenats! Perquè em vaig endur un sense experiència?
- Perquè jo t’ho vaig demanar –Li va contestar la Isolda- I perquè saps que és qui millor coneix els tòtems.
- Em consola saber que té alguna utilitat. - Va somriure el sacerdot-
Es van dirigir cap a el interior de la cova, tots menys en Vici i l’Iris que van preferir quedar-se a fora tot i el fred: un per motius desconeguts i l’altre per procurar que la Scherezade els veies si passava per davant.
Van caminar seguint la llum blava de les torxes fins on estava en Roc, era una sala gran on hi havia un altar de gel, i moltes pells d’animals a les parets, sobretot de llop i d’ós. Una escultura femenina de color cristall els quedava al davant. La Isolda i l’Aaron els van explicar que es tractava d’un santuari a Skadi, una de les deesses del nord. La Isolda va comentar al grup que la deessa del gel els podria ser molt útil, i el grup va acceptar la proposició d’aconseguir el seu favor.
La sacerdotessa la va despertar invocant-la, i de l’estàtua va sorgir una veu molt tènue que retreia el fet d’haver-li interromput la seva sagrada soledat. Les pells de les parets van caure a terra i es van començar a inflar convertint-se en animals.
- Isolda, no la facis enfadar. –Va murmurar-li en Roc-
- No interrompis. –Va dir-li el sacerdot mentre li donava un cop al clatell-
- A la deessa solitària no se la molesta, encara que es tingui un motiu. Els vostres cors es glaçaran com aquesta muntanya i com els de la gent que em van expulsar del meu antic centre de culte!
- Només volia convertir-me en una sacerdotessa vostre i dedicar la meva vida al teu culte. A més a més, el nostre objectiu en aquestes terres és el de trobar a la nostre amiga i continuar el viatge!
- Una noia? –Va preguntar la divinitat sorpresa- Guerrera?
- Com cap altre, una noia que ha lluitat tota la seva vida en la més miserable soledat, ja que els seus primers amics hem estat nosaltres! –Va contestar vigorosament la jove sacerdotessa-
- Que sigui l’últim cop que m’aixeques la veu! –Va retreure-li Skadi en un to tan fort que va retrunyir per tota la cova- I no vull que entenguis la soledat com una experiència negativa, jo visc en soledat, i això atorga el poder de la reflexió i la maduració personal.
- La teva servidora et demana disculpes.
- Una noia guerrera i solitària... –Va reflexionar la deessa- No em puc negar a les meves protegides. Ni a vosaltres, noto una profunda soledat en tots els vostres cors.
Els dos homes es van mirar mútuament, estranyats del que els havia dit la deessa. La Isolda es va agenollar i l’estàtua va estripar una de les pells inflades i li va donar un tros, la prova del seu pacte. La sacerdotessa va quedar extasiada i es va desmaiar, la força divina va desaparèixer i les pells van tornar a la seva posició inicial. L’hiperbori es va posar nerviós al veure que la noia queia i se li va posar sota el cap perquè no es fes mal.
Tant bon punt es va recuperar la noia van sortir de la sala, al dirigir-se cap a fora, en Roc va trobar una estranya planta, molt petita, però que la fredor que emetia es sentia de lluny, al agafar-la i va sentir que es cremava. La seva curiositat de botànic el va obligar a fer servir una mica de roba per guardar-la i estudiar-la detingudament. Els que el coneixien ja sabien que havia heretat de la seva família una afició innata a les plantes, tenia col•leccions senceres de llibres de botànica a casa seva, i sempre tenia temps per aturar-se a contemplar la bellesa d’una planta o la potència d’un arbre.
Al sortir de la cova van trobar moltes plomes de l’Iris escampades per terra, i esquitxades de sang. Els del grup es van mirar seriosament i desprès van mirar al seu voltant per controlar la situació. Com que no nevava, van seguir les petjades, eren humanes i canines. Les marques resseguien un monticle que hi havia, i es perdien per darrera d’aquest.