Capítol 3

El grup va descansar plàcidament tota la nit, i de matinada van marxar. Van continuar el seu camí sense rumb però amb un final molt clar. La boira els va sorprendre, però ells continuaren caminant, de sobte, sense quasi ni adonar-se’n es van trobar amb una muntanya molt alta, nevada, i que creixia sola enmig del paisatge. Un paisatge desolador a primer cop d’ull, però si el miraves t’omplia de pau i de serenor, tota la muntanya era blanca com per art de màgia, i immensa, com una cinquantena de campanars posats l’un sobre l’altre. De la blancor de la neu, eixien alguns matolls i un munt d’avets, que es repartien desigualment per tota la obaga de la muntanya, el solell els hi era desconegut, però segurament seguiria la tendència de blanc i verd. Hi havia un punt, que quedava després d’un penya-segat, en el que els avets eren més grans i densos, segurament era una muntanya amb allaus constants, i el penya-segat els protegia.

Aleshores l’Iris va posar-se molt nerviós, i la Scherezade va entendre que s’acostava una tempesta, van afanyar-se a buscar refugi en una ermita abandonada on semblava que s’havia practicat culte a la divinitat de la muntanya, quedaven algunes pells d’animals a les parets. Tal com l’ocell havia previst, una tempesta de neu va començar a bufar durant unes dues hores. Un cop va acabar, van seguir caminant, ara més dificultosament per culpa de la neu. Volien creuar la muntanya passant pel voltant, però van trobar un impediment, un riu d’aigua mig congelada els barrava el camí, podrien haver creuat per sobre de les làmines de gel, però arriscaven la vida; i van decidir de buscar-ne la desembocadura per creuar-lo arran de mar ja que l’aigua deuria estar més calenta.
- Millor passem per la muntanya – Va dir la Isolda amb cara preocupada- Noto una presencia divina, potser es tracta dels tòtems!
- Serà molt perillós! –Va contestar-li l’Aaron sentint-se responsable del grup-
- Si pot ser que hi hagi algun dels tòtems, jo hi vaig –Va dir-li en Roc amb cara d’enfadat- És aquest el nostre objectiu!
- El vell té raó, uns mocosos com vosaltres no serieu capaços de creuar aquesta muntanya. –Va dir en Vici mantenint com sempre les mans a la butxaca-
Tots quatre se’l van quedar mirant, i van dirigir-se cap a la muntanya. Ell es va quedar estranyat i els va seguir. L’Iris va detectar que pels volts de la muntanya hi havia presència totèmica, cosa que va animar al grup a seguir.
La Isolda es va posar l’hiperbori a l’esquena per a protegir-la del fred. I tots els del grup es van abrigar lo màxim possible, el fred era cada cop més fort. De cop i volta, va bufar el vent i es va enterbolir la vista, unes siluetes canines es van deixar veure més endavant, van córrer cap al grup i es van llençar a sobre en Vici i la Scherezade. Es van emportar a la noia, però en Roc va poder ferir al que s’havia llençat contra en Vici. Van perseguir el que corria amb la nena i van deixar estar al ferit, però va ser inútil, no estaven acostumats a caminar per la neu.
- No! La nena dels diners! –Va exclamar en Vici, tapant la ferida que el llop li havia fet en el braç-
- Primer de tot trobem un lloc on poder refugiar-nos, poden tornar a atacar – Va dir l’Aaron molt sàviament-
Van seguir avançant fins arribar a una cova, no semblava natural, sinó tallada i polida. Les parets eren decorades i rodones, i unes torxes de foc blau cremaven al fons.
- Porta el teu braç, ara comprovaràs el poder dels déus per segona vegada. –Li va dir la Isolda agafant la copa que li havia atorgat Asclepi- Fill del déu de la salut; del foc purificant i del seu amor perdut!
El cap de la serp que envoltava la copa va començar a escopir una espècie de foc líquid; i un cop va ser plena li va fer beure al ferit, aquest va veure com se li cicatritzava la ferida miraculosament.
- Ja em comencen a caure bé aquests déus!
- Ara ens hem de centrar en trobar la petita Scherezade –Va dir l’ancià- El nostre enemic no és el que aparenta, no eren simples llops.
- Això era fàcil d’esbrinar! – Va exclamar en Vici- M’arribaven a la cintura!
- Eren ulfhednars, homes amb esperits de llops, antics guerrers del nord. Oi que saps de què et parlo Roc?
- Ei Isolda! Mira què hi ha aquí! –Va cridar en Roc des de l’altre punta de la cova.
- Aquest noi no té remei! –Va sospirar l’Aaron mentre es posava una mà a la cara i tirava el cap enrere- Hi havia molts paladins ja entrenats! Perquè em vaig endur un sense experiència?
- Perquè jo t’ho vaig demanar –Li va contestar la Isolda- I perquè saps que és qui millor coneix els tòtems.
- Em consola saber que té alguna utilitat. - Va somriure el sacerdot-
Es van dirigir cap a el interior de la cova, tots menys en Vici i l’Iris que van preferir quedar-se a fora tot i el fred: un per motius desconeguts i l’altre per procurar que la Scherezade els veies si passava per davant.
Van caminar seguint la llum blava de les torxes fins on estava en Roc, era una sala gran on hi havia un altar de gel, i moltes pells d’animals a les parets, sobretot de llop i d’ós. Una escultura femenina de color cristall els quedava al davant. La Isolda i l’Aaron els van explicar que es tractava d’un santuari a Skadi, una de les deesses del nord. La Isolda va comentar al grup que la deessa del gel els podria ser molt útil, i el grup va acceptar la proposició d’aconseguir el seu favor.
La sacerdotessa la va despertar invocant-la, i de l’estàtua va sorgir una veu molt tènue que retreia el fet d’haver-li interromput la seva sagrada soledat. Les pells de les parets van caure a terra i es van començar a inflar convertint-se en animals.
- Isolda, no la facis enfadar. –Va murmurar-li en Roc-
- No interrompis. –Va dir-li el sacerdot mentre li donava un cop al clatell-
- A la deessa solitària no se la molesta, encara que es tingui un motiu. Els vostres cors es glaçaran com aquesta muntanya i com els de la gent que em van expulsar del meu antic centre de culte!
- Només volia convertir-me en una sacerdotessa vostre i dedicar la meva vida al teu culte. A més a més, el nostre objectiu en aquestes terres és el de trobar a la nostre amiga i continuar el viatge!
- Una noia? –Va preguntar la divinitat sorpresa- Guerrera?
- Com cap altre, una noia que ha lluitat tota la seva vida en la més miserable soledat, ja que els seus primers amics hem estat nosaltres! –Va contestar vigorosament la jove sacerdotessa-
- Que sigui l’últim cop que m’aixeques la veu! –Va retreure-li Skadi en un to tan fort que va retrunyir per tota la cova- I no vull que entenguis la soledat com una experiència negativa, jo visc en soledat, i això atorga el poder de la reflexió i la maduració personal.
- La teva servidora et demana disculpes.
- Una noia guerrera i solitària... –Va reflexionar la deessa- No em puc negar a les meves protegides. Ni a vosaltres, noto una profunda soledat en tots els vostres cors.
Els dos homes es van mirar mútuament, estranyats del que els havia dit la deessa. La Isolda es va agenollar i l’estàtua va estripar una de les pells inflades i li va donar un tros, la prova del seu pacte. La sacerdotessa va quedar extasiada i es va desmaiar, la força divina va desaparèixer i les pells van tornar a la seva posició inicial. L’hiperbori es va posar nerviós al veure que la noia queia i se li va posar sota el cap perquè no es fes mal.
Tant bon punt es va recuperar la noia van sortir de la sala, al dirigir-se cap a fora, en Roc va trobar una estranya planta, molt petita, però que la fredor que emetia es sentia de lluny, al agafar-la i va sentir que es cremava. La seva curiositat de botànic el va obligar a fer servir una mica de roba per guardar-la i estudiar-la detingudament. Els que el coneixien ja sabien que havia heretat de la seva família una afició innata a les plantes, tenia col•leccions senceres de llibres de botànica a casa seva, i sempre tenia temps per aturar-se a contemplar la bellesa d’una planta o la potència d’un arbre.
Al sortir de la cova van trobar moltes plomes de l’Iris escampades per terra, i esquitxades de sang. Els del grup es van mirar seriosament i desprès van mirar al seu voltant per controlar la situació. Com que no nevava, van seguir les petjades, eren humanes i canines. Les marques resseguien un monticle que hi havia, i es perdien per darrera d’aquest.

Capítol 2

El grup acaba de passar tranquil•lament la nit. L’Aaron ja es troba perfectament, però l’home de fosc encara està cansat, va rebre l’atac més directament i per això li afecta més, al fer-li les cures, la Isolda veu que té marcat en el pit, sobre el cor, unes lletres: VI-CI. Crida a en Roc i aquest creu que és el seu nom, i l’avisa de que a partir d’aleshores l’anomenarà Vici, el vell sacerdot li pega al cap.
- No recordes res del que et van ensenyar a l’escola. És antiga nomenclatura! Un sis i un cent u!
- No sé que signifiquen. –Va dir encara adolorit en Vici-. Però ja em va bé que em poseu nom, em quedaré amb vosaltres fins que em recuperi i trobi alguna informació sobre el meu passat.
- Fantàstic! –Va cridar il•lusionat en Roc-. Ja tenim un nou company! Scherezade, petitona! I tu també Isolda, presenteu-vos al nostre nou company.
La Isolda li va explicar el que havia fet, una invocació divina: habilitat que només poden fer servir els sacerdots que s’ofereixen al déu. Ella és sacerdotessa d’Apol•lo i el pot invocar per a utilitzar els seus poders divins. Va explicar-li que viatjava amb ells perquè s’havia ofert a ajudar-los, ja que l’atac vandàlic que havia sofert el poble havia acabat amb molts membres del clergat, i no podia permetre que passes el mateix a altres pobles, així també podria millorar com a persona i convertir-se en una dona de profit.
La Scherezade és una noia de poques paraules:
- Com es troba el senyor?
- Molt millor des de que tinc aquestes dues preciositats al meu costat!
- Que estiguis malalt no et dóna dret a abusar. –Va dir en Roc donant un cop de peu a la mà d’en Vici, que s’acostava cap a la cuixa de la Isolda-
- Tu i jo, mocós, em sembla que no ens durem gaire bé!
En Roc el va mirar de reüll i es va retirar, va començar a preparar l’equipatge. La Isolda el va consolar dient que el perdonés, que dedicava molts esforços a protegir a l’altre gent. En Vici es va posar de peu i es va acabar de vestir.
Van posar-se d’acord per dirigir el rumb cap a Epidaure, un poble famós per ser punt de pas de molts viatjants, i aquí es podrien avituallar bé. En Roc carregava amb la majoria de bosses, en Vici no duia equipatge, i la petita Scherezade preferia portar la seva motxilleta, on l’Iris hi havia fet un niu a sobre: doblegant la roba i posant plomes al voltant. L’animal semblava estabornit quan estava amb la noia, i l’efecte era recíproc, quan s’havien de separar es posaven nerviosos; era el motiu per el que la noia els acompanyava, ja que no tenia cap aptitud per a fer un viatge tant perillós, com bé li deia l’Aaron, era una càrrega innecessària. Això creien ells, però al arribar a la ciutat es van adonar que els seria molt útil.
- Alto! –Va dir un dels dos soldats de la porta -. Els viatgers tenen que pagar una entrada de dues peces de plata per cap.
- No entenc perquè ho hauríem de fer! –Va cridar-li en Vici al soldat panxut-
- Com ja hauríeu de saber, aquesta ciutat no té habitants, són només comerços i temples, necessitem algun tipus de recaptació per mantenir-la en bon estat, si fem pagar als comerciants podrien anar a un altre poble, i no ens convé. Ho entenen?
- Ho trobo just. –Va dir l’Aaron donant uns passos endavant per posar-se en primer lloc -. Però no portem pas diners, ha estat un gran descuit!
- Vols que me’ls carregui? –Va dir-li en Vici somrient per sota del barret-
Els soldats van apuntar-los amb les alabardes, i l’Aaron va posar una mà entremig. La petita Scherezade es va treure una bossa, i va donar-li a la Isolda, aquesta es va sorprendre.
- D’on has tret això?
- Els meus pares m’ho fan portar per si tinc alguna necessitat.
- Però això et pot cobrir les necessitats de tota una vida! –Va cridar en Vici mirant la bossa de monedes d’or que sostenia la Isolda- Tu d’on has sortit nena!
- Ja t’he explicat que és filla d’un multimilionari – Li va xiuxiuejar en Roc a en Vici-
La Isolda va agafar-ne una i la va donar al soldat, aquest va quedar satisfet i va deixar entrar al grup.
Van creuar les muralles de la ciutat, davant dels nassos els quedava un carrer molt ample amb gent amunt i avall, passejant per les botigues. Al fons del carrer es veu una construcció circular, oberta per la part del davant, i es veu el interior, que està esglaonat. Uns quants carrers tallen aquest, que sembla ser el principal. En algun d’aquests hi deu haver el famós hospital d’Epidaure, ple de mariners i viatjants que hi fan estada per recuperar forces, el menjar que donen és del mes bo que es coneix, i molts cops és el motiu de cura dels pacients; els que estan més greus són curats pels sacerdots d’Asclepi.
El grup es separa: els dos sacerdots es dirigeixen al temple per aconseguir el favor d’Asclepi; en Vici busca informació pel seu compte; i en Roc i la Scherezade s’encarregaran de comprar tot el que els cal a ells i als del grup.
Per insistència de la nena, la primera parada és comprar menjar pel seu ocell, li compra també un llaç de color bronze que li queda molt bé. Després es van dirigir a la botiga d’aventurers, on es van proveir de dues tendes de campanya, mantes i cordes; a la botiga de queviures van agafar menjar per almenys una setmana. Al entrar a l’armeria, l’amo es va fregar les mans.
- Que desitgen els senyors?
- Armes.- Va dir-li la nena-
- Ens podria mostrar les que té? –Li va proposar ansiosament en Roc-
- I no voldrien una armadura?
- Ja en tinc una amb la que m’hi sento molt còmode – Va contestar en Roc, que portava les robes de l’acadèmia: una armadura, un braçal, unes malles i gamberes, tot de cuir dur, i unes botes de tela, reforçades amb tires de cuir- El cuir és molt agradable de portar.
- Però el meu establiment compta amb armadures metàl•liques, i fins i tot en disposo de màgiques!
- Màgiques? Té armes màgiques? Ho has sentit petitona! –La Scherezade va somriure per satisfer a en Roc, però a ella no li agradaven les armes-.
- Alguna. Potser és el que t’interessa?
El botiguer els va ensenyar diferents peces, i en Roc les mirava i remirava sense saber quina li aniria bé. A la Scherezade no li interessava el tema, i estava arraconada donant menjar a l’Iris. El noi li va comentar qui eren els que formaven part del seu grup, i aquest va oferir-li armes especials per a cadascun.
- M’has dit que us acompanyen dos sacerdots, ja saps que ells no poden utilitzar armes contra éssers vius, no?
- Em sentiria més tranquil si porten alguna protecció a sobre, segur que té armes per utilitzar contra no-morts, veritat?
- Si, mira, aquí tinc una daga de plata i un arc de canalització.
- Què vol dir això?
- Tot sacerdot és capaç d’invocar el poder dels déus, doncs aquest arc permet d’utilitzar aquest poder en forma d’atac. –Li va contestar el botiguer apropant-li la peça perquè la veiés millor -. La daga és de plata pura, un malson per a qualsevol mort vivent!
- Bé, me les quedo. Jo voldria alguna arma grossa i potent.
- Però si no seràs capaç de fer-la servir! Tu saps quan pesa una arma grossa?
- Deixa’m que t’ho demostri –Li va contestar en Roc somrient-
En Roc veia com l’amo de la botiga intentava treure una destral de combat, i no la podia aixecar, el noi, Utilitzant la mà on porta el potenciador de força, l’agafa i l’eleva, en mira la fulla i no el convenç. El botiguer es sorprèn, i li porta alguna cosa més contundent, tal i com el noi li ha demanat; li treu una porra metàl•lica, un martell de guerra i una maça de cadenes amb tres boles de punxes.
- M’agrada aquesta. –Li va dir mirant-se el martell- Ja estic acostumat a fer servir armes com aquesta. Quin poder té?
- Diuen que està beneït per les Undines, al subministrar-li poder màgic és capaç de llençar aigua, tu ets un guerrer, i suposo que no tindràs gaire poder màgic, potser no és una bona arma per a tu, ho sento.
- No, m’ha agradat; i no sóc només guerrer, per la meva sang hi corren els poders d’un gran animista i una fabulosa barda! Em van ensenyar a utilitzar alguns encanteris, són botànic per afició i domino els encanteris d’animisme del tipus vegetal!
- Doncs així potser t’interessa aquesta daga serrada.
- Té una daga serrada? El meu avi en tenia una!
- Veig que saps com funciona. Ja te la regalo, amb la compra que has fet és lo mínim que podria fer.
En Roc li diu que encara no ha acabat, i li compra una vareta a en Vici. La Scherezade insisteix que no li cal cap arma mentre tingui a l’Iris al seu costat. El botiguer li ofereix una petita espasa com a arma auxiliar, però en Roc s’irrita i li diu que ell no en fa servir d’espases.
- Molt bé, doncs seran vuitanta-sis monedes d’or.
- Petitona! Em fas el favor? –Va dir en Roc dirigint-se a la Scherezade-
- Aquí les té –Li diu la Scherezade deixant-li un munt de monedes a sobre el taulell- Roc! Ja només me’n queden deu.
- Tranquil•la, ara només cal pagar l’hostal i no tenim que gastar-ne més. Ara anem cap al temple, hem quedat que ens trobaríem allà.
Mentrestant, en Vici busca informació:
- Ei maca! Quan val passar una nit amb tu?
- El mateix que en donarien si et venguéssim a un zoològic! –Li contestà la noia donant-li una bufetada-
- Desagraïda! –Murmura l’home-
- Què dius? –Li va dir la noia girant-se i dirigint-se cap a ell-
- Res, res! –Va contestar en Vici tocant-se la galta i guardant altre cop la mà a la butxaca-
Va continuar caminant, i va deixar córrer la idea d’empaitar faldilles durant una estona. Va passar per davant d’un carreró del que en va sortir una mà, el van agafar per la boca i la cintura i el van fer entrar a aquell lloc brut i poc il•luminat. L’home desconegut va exigir-li tots els seus diners, amenaçant-lo amb una daga al coll. En Vici es va treure la mà dreta, va utilitzar els dos dits més propers al dit gros per descordar-se el guant i va passar-lo per la fulla de la daga, aquesta es va allargar de tal manera que va quedar clavada en un balcó dos pisos més amunt.
- No em fa por arriscar la vida, tampoc hi perdo gaire saps? –Va jactar-se en Vici veient al bandit sorprès-
- Com has pogut fer això?
- Ni jo mateix ho sé –Va riure en Vici, mig amagat en la foscor- Però encara m’ha quedat prou bé! Oi que sí? Per cert, ara et toca a tu rebre. No es pot anar d’aquesta manera saps? Imagina’t que arribo a ser una noieta indefensa!
- No t’enfadis! –Va interrompre l’home fent uns passos cap enrera-
En Vici va agafar-se al mànec de la daga encastada al balcó, i va abalançar-se contra el bandit, se li va trencar i va caure sobre seu. Ara, assegut sobre la seva panxa, va pensar en alguna cosa que li pogués fer, va provar de tocar-li el collar que portava, era fosc i metàl•lic, el duia molt cenyit al coll. Al fregar-li el dit, es va tornar més fosc, negre absolut. El bandit es va tranquil•litzar, però en Vici va fer que no amb el cap: no era el que esperava, va tornar a tocar-lo quan l’home estava aixecant el braç per treure-se’l de sobre, aquest cop el collar es va encongir més encara, tant que va trencar el coll a l’home fent un espetec que deurien ser els ossos de la columna vertebral. El culpable va fugir, va agafar el tros de daga i va procurar estar lluny quant rebentés per culpa de la pressió de la sang.
Mentre en Vici “buscava informació”, els dos sacerdots procuraven pel viatge:
Es dirigeixen cap al temple d’Apol•lo a demanar-li consell per a la seva aventura, el seu objectiu és preparar-se per al viatge, per això, aprofitaran a pactar amb algun déu que els sigui útil en aquest viatge; tots dos tenen a Asclepi en el cap, ja que el seu poder curatiu els serà necessari per afrontar les ferides dels nombrosos combats que els esperen.
Arriben al temple, i un sacerdot els surt a rebre, al veure la tiara de fulles de llorer daurades la deixa entrar de seguida. La porta a la sala de pactes, on invoca al déu per demanar-li consell i protecció. Davant seu s’aixecava una estàtua, dreta, d’un jove ben plantat, armat amb un arc i el seu carcaix, portava una corona de llorer com la seva; les dues van començar a brillar i així la va reconèixer com a sacerdotessa seva. El déu es va comunicar telepàticament amb la seva sacerdotessa, i aquesta no podia mirar directament l’estàtua per culpa de la llum que emetia, notava una profunda serenor: sempre que es comunicava amb Apol•lo notava que s’enriquia mentalment i es tornava una persona més racional. Apol•lo li cedeix el poder del seu fill, però caldrà que li demani directament a ell; la felicita per el seu bon comportament i li recorda les regles que ha de seguir (no atacar a éssers vius, ajudar a tothom qui ho necessiti, dedicar-li un temps diari de pregària, etc.). La Isolda demana algun tipus de protecció per defensar-se dels enemics que es trobaran, li sap greu ser una càrrega però les lleis sacerdotals li impedeixen d’atacar éssers vius. Per un motiu desconegut, el déu cedeix a la súplica sense protestar ni imposar-li res: dispara una fletxa cap al sostre de la sala i de on es clava en cau un animal. És un hiperbori, un animal que li serà d’ajuda al llarg del viatge, l’animal va caure adormit a les seves mans i al despertar-se es va posar nerviós, però la sacerdotessa el va tranquil•litzar acaronant-lo. Ara podria fer servir els seus poders indirectament per atacar a qui els desitgi mal.
Al sortir del temple, l’Aaron li interroga sobre l’estranya criatura que l’acompanya. La Isolda apareix davant seu amb aquest ésser bastant estrany, una espècie de primat amb el pèl de color fogós i molt abundant, els ulls eren color bronze completament i el morro sortit.
- És un hiperbori, un poble protegit pel meu déu, i aquest me l’ha ofert per a que em protegeixi.
- El déu s’apiada de tu pel teu bon comportament, no és normal que actuïn tant directament; alguna cosa s’està coent i ja comença a fer olor – Va dir l’Aaron en un posat pensatiu –
- M’ha ofert el poder del seu fill Asclepi, dirigim-nos al seu temple i demanem-li el seu poder.
Al acostar-se al temple-hospital van veure molta gent a fora, eren malalts que esperaven la intervenció del déu. Va sortir un home que es va posar en un pedestal, aixecant els braços va pronunciar alguna cosa que no van arribar a sentir. Del cel va caure una espècie de manta de foc aquosa que va cobrir a tota la gent, tothom cremava, però envers de consumir-se i patir, semblava que els tornés més vigorosos. Un cop es va normalitzar la situació tothom va marxar i l’entrada va quedar lliure. El grup es va disposar a entrar al temple.
Hi havia molts sacerdots i sacerdotesses a dintre, i al dirigir-se a la sala del déu, un la va parar, però al mostrar-li la corona i l’hiperbori la va deixar entrar sense cap inconvenient. No hi va haver cap problema, Asclepi va cedir a la proposta de la Isolda de convertir-se en sacerdotessa seva, i aquest li va oferir el seu poder i una petita copa daurada amb un espiral que li resseguia el tronc i la vora acabant amb una forma viperina.
A la porta de l’hostal es van trobar tots, la Isolda els explica el que ha fet, i en Roc va repartir el que havia comprat. L’Aaron no va voler la daga i la va regalar a la Scherezade, que la va acceptar desprès de fer-li agafar por, el mateix que va fer en Roc per a que la Isolda acceptés l’arc; a en Vici no li va fer gaire gràcia la vareta d’argila que li va donar, i que ni tan sols sabia com funcionava, va dir-li que ell ja tenia arma (un tros de daga trencada), i es va mostrar ignorant a l’hora de contestar d’on l’havia tret.
- Te la quedes igualment –Li va exigir en Roc-
- Suposo que un tros d’argila sempre pot anar bé –Va dir-li en Vici amb un posat irònic-
- L’amo de la botiga m’ha assegurat que tenia poders màgics, la capacitat de servir al seu portador; però com que era per tu tampoc m’he interessat a saber com funcionava, tu ets el que menys necessites una arma –Va dir-li en Roc somrient-
- El meu mal no és una arma, no sóc capaç de controlar-ne el resultat, i no em tractis com un afortunat, el dolor que sento cada cop que ho faig servir em crema tot el cos; i mai podré ser una persona normal com tu!
- Ho sento –Va disculpar-se en Roc- Però t’asseguro que trobarem els culpables i els hi farem pagar el que t’han fet, i també trobarem un remei, t’ho prometo!

Capítol 1

- És una historia molt llarga, hi ha molts detalls que desconeixes! Podria estar-hi hores.
- Necessito recopilar informació, vull saber qui m’ha maleït i exigeixo venjança! La meva historia és curta, per desgràcia, potser millor que comenci jo. No creus?
- M’interessa molt, potser hi puc fer alguna cosa per ajudar-te! Però abans ens podríem presentar, no vull saber qui ets si no sé abans com et dius. Jo sóc en Roc, del poble d’Omphalos, i estic encantat de tenir més companys per al meu viatge!
- No recordo com em dic, tampoc d’on vinc, i no et farà falta saber-ho, no he dit pas que t’acompanyés, sóc perillós i no vull posar gent en perill. Que et quedi clar que faré nit amb vosaltres perquè fa molt que no menjo, tampoc recordo quant, i no em podia negar a l’oferiment d’aquest plat, potser quan despertis ja no sóc aquí.
- No diguis això, podem viatjar junts, trobarem perills i ens podem ajudar, jo sóc molt fort!
- Ja que et veig tant animat, et faré callar explicant-te el que tanta il•lusió et fa sentir, que et quedi clar, t’ho explico perquè potser em pots ajudar, no perquè et tingui especial simpatia.- L’home es va treure les botes altes, el barret punxegut i amb ala, i la capa; tota la seva roba era estranyament fosca- L’últim record que conservo és el de molta gent mirant-me, i jo estirat en un llit, lligat i amb connexions màgiques per tot el cos. A la punta del llit hi havia un vell amb una vareta i donant-me enrampades per les cames, suposo que deuria ser el que em va despertar, i quan m’anava a tocar a la mà, un dels presents li va agafar el braç, dient-li que encara no estava preparat per aquesta prova. El senyor vell va insistir que calia fer-la, que ja havien solucionat els altres errors i que no podia fallar, així que al tocar-me la mà jo vaig sentir com si se’m dormís, i van començar a sortir guspires. Algunes d’aquestes guspires van anar a parar a una pila de paperassa, que va començar a cremar, ells es van posar nerviosos i van deixar la vareta a sobre el meu cos; jo patia molt, m’enrampava, vaig aconseguir fer-la rodolar per la panxa i va caure a la mà. Mai m’hauria imaginat l’efecte que va tenir al tocar-me la mà, un dolor molt fort, punxades, i com més estona passava més guspires sortien, i amb més força. Es van cremar les corretges de pell que em lligaven, amb suficient temps com per poder escapar del llit que també començava a cremar, els aparells metàl•lics van espatllar-se i les llums funcionaven de manera incontrolada, les descàrregues elèctriques havien generat un efecte dòmino, i totes les màquines esclataven. Jo vaig fugir. Al col•locar la mà sobre una màquina, per intentar frenar les explosions, va esclatar, jo vaig caure sobre un cos mort: era el vell de la vareta, portava un tros de ferro encastat al cap; els altres havien fugit corrents, vaig seguir el seu exemple. Vaig córrer fins arribar a la platja, allà, vaig caure esgotat, mig nu i sense identitat aparent.
- Què vols dir amb això? – Va preguntar en Roc-
- L’instin em va portar a fugir d’allà, i desprès de córrer fins on vaig poder, em vaig adonar que no sabia qui era ni què feia en aquell lloc.
- I a on era aquest lloc? – El va tornar a interrompre-
- No ho sé. – L’home es va estirar sobre la manta i es va posar els braços sota el cap- Desprès de perdre el coneixement o adormir-me a la platja, vaig aparèixer en un camí proper a la costa. L’home que em va recollir em va dir que era a la regió nord-est del continent.
- Jo també vinc d’allà! – Va interrompre en Roc tot engrescat-
- Molt bé. – Va contestar l’home amb poques ganes de que el tornés a interrompre -. Aquell home em va donar aquests vestits, em va dir que ja no els volia, que eren de la seva època de peregrí, em va curar les cremades, de les que encara en conservo cicatrius amb la forma dels cinturons de pell que em lligaven. Em va explicar que Tetis, la divinitat marina, s’havia apiadat de mi, i li havia demanat al ferrer dels deus una solució al meu problema, i aquest li va oferir aquests guants de malla que porto, resisteixen l’estrany poder que emana de les meves mans, m’ajuden a controlar-lo. No va saber dir-me, però, qui havia estat el causant d’això, i vaig decidir de buscar-lo; tampoc tenia res més a fer. Aquí em tens doncs, sense rumb, però amb un objectiu molt clar.
- Una història molt trista, sense ànim d’ofendre. Però aquesta maledicció que tens, no l’entenc, que fa? – Va preguntar en Roc, molt ansiós per la contestació-
- No ho sé encara, sembla que potencia el que toco, procuro no fer-ho servir, em fa mal i no sé que pot passar. Tinc por de que mori gent altre cop per culpa meva.
- No és culpa teva! Tu no vas ser conscient del que feies, o ho vas fer conscientment?
- Ja t’he dit que no, no sabia el que estava passant, tampoc sé si vaig ser jo qui vaig voler aquesta habilitat, o si em retenien per la força! Vull algú que em resolgui algun dubte! – Acabat el parlament es va posar una mà sobre la cara, com si es volgués amagar del patiment que l’atacava-
- Ara em toca a mi. Prefereixes dormir i deixem les histories per demà?
- No puc dormir, comença a explicar, potser m’adormo amb la teva historia i encara em faries un favor - Va mig murmurar l’home amb un posat arrogant-
- Si tenim que viatjar junts és important que ens coneguem – Va dir en Roc amb un somriure a la boca-
- Repeteixo, demà no t’asseguro que em trobis un cop despertis.
- Primer escolta la meva historia, desprès dormirem, i demà serà un altre dia. –Li va contestar tot engrescat -. Tant jo com els meus companys som del mateix poble, d’Omphalos, famós pels seus temples i per estar al centre del nostre continent. Només fa tres dies que viatgem i encara no em tingut cap problema, si no contem el problema inicial, és clar, el fet que ens va obligar a sortir de viatge: el meu poble va rebre un saqueig. En ple dia, varem escoltar una explosió, i varem veure com cremaven un grup de cases, una quarta part del poble va quedar cremat. Aprofitant la confusió, un grup de lladres desconeguts van saquejar el temple i es van endur els tòtems que es custodiaven en el nostre poble.
- Tòtems? –Va preguntar l’home de fosc-
- No saps què són? A clar! Perdona. Són unes figures fetes de diferents materials segons la categoria a la que pertanyen; són ofrenes dels déus, regals per demostrar el seu lligam al nostre poble. Són el símbol del bon comportament de la nostre gent, i així podem exigir més favor diví, ara el poble ha quedat desemparat i sense protecció! Per això ens han enviat a nosaltres a buscar-los i tornar-los el més aviat possible, abans que els déus creguin que ens hem desentès d’ells, seria una cosa perillosa ja que podrien enfadar-se amb nosaltres.
- Vols que t’ajudi a buscar figuretes? – Es va sorprendre l’home estrany- Tinc coses millors a fer, si em volies convèncer no ho estàs aconseguint.
- Aquest és un dels motius del nostre viatge, però per mi el motiu més important és venjar la mort de la meva família, nosaltres tres hi hem perdut gent estimada en aquest atac. –Va dir en Roc fent un cop de puny a terra i trencant una pedra- No puc permetre que es surtin amb la seva, i per això necessito tot l’ajut possible. Qui sap, potser estem buscant a les mateixes persones!
- Com ho has fet això? –Va preguntar l’home sorprès- Com has trencat aquesta pedra? Que tens els punys de ferro?
- Roc! –Va cridar un home gran, vestit amb una llarga túnica fosca- No crec que sigui convenient contestar-li a aquestes preguntes.
- Però si és company de viatge, bé haurem de tenir-li confiança, no sembla mala persona! –Li va gemegar el jove xerraire a l’ancià-
- Si tornes a dir que sóc company vostre et puc assegurar que serè mol mala persona.
- Ja m’encarrego jo de posar-lo al dia doncs, he sentit tota la vostra conversa: estava despert vigilant a les dues noies. –Va dir seriós el vell- Em sembla que hauries d’anar a dormir, estaràs cansat.
- Confio en tu, tracta’l com l’amic que és! Que sempre ets massa seriós, i així no voldrà ser company nostre!
En Roc es dirigeix cap a on hi havia el foc, s’asseu en una pila d’herbes i recolza els seus braços sobre els genolls.
- Roc! Dorm! –Va exigir-li l’ancià-
El jovenet va estirar la manta i s’acotxà tant de pressa que semblava que hi tingués la vida en joc.
L’ancià vestia una túnica que li arribava fins als peus, era grisa amb les puntes del coll, braços i peus negres, també ho era una ratlla que li anava del coll a la cintura, on portava una corda lligada que li feia de conjunt amb la túnica, duia unes botes negres i unes polseres amples i negres també.
- Jo sóc l’Aaron, qui posa ordre en aquest grup de mocosos. Perdona si t’han molestat. Jo sóc un dels principals sacerdots d’Omphalos, sóc sacerdot de Déu, el càrrec principal dins la jerarquia de sacerdots.
- Suposo que deus ser una persona molt important i a la que hauria de respectar, no?
- Jo no exigeixo ni obligo, però com que l’educació també la deus haver oblidat, t’explico que a la gent gran se la de tractar amb respecte. Bé, el que et deia, en Roc és capaç de trencar pedres amb el puny perquè porta potenciadors. No cal que em preguntis què són, ja t’ho explico.
- Molta prudència i mesura per part teva. –Li diu l’home aixecant el cos i quedant-se assegut -. Això ja m’interessa més.
- En el nostre poble, hi havia un centre d’investigació, bastant aïllat, ningú del poble sabia què s’hi feia. Va quedar destruït pel incendi. En aquest centre es creaven unes esferes que al posar-se en contacte amb la carn potencien les aptituds del portador, en Roc en porta una a cada mà, una de força i una de resistència; d’aquí que sigui capaç d’esclafar una roca. No t’ho tindria que explicar, si ho faig, és només perquè pot ser que siguin potenciadors el que tu portes a les mans, i per això generes aquestes forces, encara que no em consta cap potenciador que atorgui aquest poder tan estrany que tens tu.
- Tu si que has aconseguit convencem per a que us acompanyi, encara que tampoc pots assegurar-me res, podria ser que fos aquest el meu problema. Qualsevol informació m’és útil, i veig que tu saps coses que em poden servir. Encara que el meu problema sembla més una maledicció, no noto cap esfera, i és un poder que segons dius sembla ser desconegut. Gràcies, però ara jo també voldria descansar, demà em parlareu del vostre viatge més en detall.
- No era la meva intenció aconseguir que t’unissis a nosaltres, però qualsevol ajuda ens serà de gran utilitat. A més a més sembla ser que en Roc t’ha agafat gran apressi. S’ha quedat sol, només ens té a nosaltres, va perdre la família el dia del incendi, ell era a la acadèmia de lluita entrenant. El seu objectiu és ser un guarda sagrat, un paladí. Suposo que per estar al costat de la seva amiga Isolda, la sacerdotessa que ens acompanya, és un bon noi, molt dedicat als altres.
- Ja m’he adonat que feu un bon grup. –Li va contestar l’home de fosc fent un badall-
- Perdona, ja et deixo descansar. –Li diu el sacerdot retirant-se-
Un cop arriba on dormia en Roc i les altres, el troba despert juntament amb una nena que plora. La Isolda té malsons i els ha despertat. Senten un gran soroll i un espetec. En Roc i l’Aaron es dirigeixen cap on està l’home fosc i el trobem lligat, amb una espècia de teranyina, corren cap a ell deixant a les noies. La petitona es queda de peu i un estrany ocell irisat i de llargues plomes se li posa a l’espatlla, ella deixa de plorar i es calma.
L’Aaron s’atura en sec, espantat, veu a l’home estrany envoltat d’una tela blanquinosa, el sacerdot es llença a sobre seu i esgarrapa la tela. En Roc veu com s’acosta per darrera del sacerdot una aranya molt gran, li crida l’atenció; se li acosta una altre al noi, però aquest ja anava preparat amb la batolla de fusta, i comença a colpejar el insecte de la mida d’un porc. El sacerdot li estripa la tela de les mans, aquest s’acosta la mà dreta a la boca i estripa un fil del guant de malla, deixa el dit gros a l’aire; l’Aaron rodola esquivant l’aranya que es dirigeix a la seva pressa ja preparada, però un cop està a punt de clavar-li les dents i xuclar-lo, la víctima li agafa un ullal: un dolor li recorre el cos i nota com expulsa un glop de poder màgic per la mà, el verí de l’animal comença a cremar la bèstia per dintre i ha fondre’s, finalment esclata i esquitxa tant al sacerdot com al pobre home encara mig entortolligat.
Un cop la víctima de la batolla d’en Roc està ben esclafada, sent un crit familiar: altre cop la petita Scherezade. Ens la van encomanar els sacerdots, ja que no es volia separar del seu ocell, l’Iris és un ocell que és capaç de localitzar tòtems i de predir canvis atmosfèrics, entre altres habilitats. Els seus pares són amos d’una important empresa de vaixells, i viuen en la més fastuosa riquesa, convertint a la petita Scherezade, de només 13 anys, en una noia consentida i reservada, però alhora responsable i generosa. Els seus diners seran molt útils en l’aventura. No deixa de ser una nena, incapaç de defensar-se, i sent profunda admiració cap en Roc, que ja l’ha ajudat en més d’una ocasió. I la present no serà la última.
Veu un altre insecte d’aquests acostant-se a la petitona, l’ocell s’esvalota i li comença a pessigar per darrera, la Isolda sent l’escàndol, es desperta i s’esglaia al veure l’escena. En Roc es llença contra l’aranya, però aquesta li mossega la batolla i la dissol fins la meitat, en Roc cau a terra i apaga l’àcid del pal fent-lo rodolar per terra, d’aquesta manera queda amb la punta punxeguda. Llença l’aranya lluny amb un cop de peu i ell li va al darrera clavant el bastó al centre del cos del insecte, deixant-lo encara viu clavat a terra.
Un cop sembla que es poden calmar, recorda als altres dos lluitadors. Els troben inconscients i amb un to verdós a la pell.
- Isolda! Vine, tu podràs fer-hi alguna cosa! –Crida en Roc preocupat i nerviós-
- Cap problema! No et preocupis, ja sé què puc fer.- Va dir la noia fregant-se la cara i traient la son -. Iris, vine a ajudar-me.
L’ocell de plomes de colors es col•loca a l’esquena de la noia i obre les seves ales.
- Llença la fletxa, toca la lira; encén la purificadora pira! – Va cridar la jove sacerdotessa-
Tot i ser negre nit, al cap d’uns segons de pronunciar les paraules, uns raigs de llum van travessar el fullatge del bosc, es van sentir uns cavalls, i el color dels dos malalts va canviar, tornant-se d’un rosat clar. Una música, d’instrument de corda, va calmar a tots els presents i va asserenar l’ambient.
- Necessiten una mica de repòs, però demà ja estaran bé. Gràcies excel•lentíssim Apol•lo, la teva servidora honora i agraeix la infinita bondat que li has ofert.
- No cal que li ho agraeixis, és la seva obligació, tu li has ofert la teva vida. - Va dir en Roc estranyat-
- Pensa que si no fos per ell, ara tindríem dos companys menys, cal agrair qualsevol ajuda de qualsevol persona. Com a tu, t’agraeixo que em salvessis d’aquell monstre.
- Ja t’he dit moltes vegades que tens que aprendre a utilitzar armes, un dia pot ser que et trobis sola! No em perdonaria si et passes alguna cosa. –Li va contestar en Roc entristit-

El cinquè Ragnarok: Prefaci

PREFACI:

No tot en aquest món té sentit, encara que intentem trobar-lo o si més no provem de buscar-lo, i sinó, remuntem la imaginació cap a un lloc on les persones poden dominar als déus, als elements i fins i tot el seu propi destí; o més aviat és això el que ells creuen. Doncs situem-nos en un espai on els humans dominen els deus a voluntat, així com els elements; ja sigui per aptituds pròpies o mitjançant encanteris i invocacions especials; també creuen que el destí el construeixen ells mateixos... Estúpids!
La veritat és que viuen en la ignorància, els déus els utilitzen per fer les feines brutes o per passar una bona estona, ells viuen junts en el seu món allunyat de la corrupció humana i hi ha qui teixeix destins i qui vigila l’arbre de la saviesa, i així moure fils en el món mortal.
Totes les divinitats s’han agrupat per viure juntes entre luxúries, sota la vigilància de Déu, qui controla aquest munió de virtuts i vicis amb mà ferma. Castiga i premia tant pensaments com accions; això provocarà recels, com el que donarà principi a aquesta historia, la historia d’uns simples destins humans que els déus manipularan per salvar-se d’ells mateixos.
Els inicis d’aquesta terra els trobem en la creació de tot per part de Déu, fins i tot va crear als altres déus, amb diferents funcions o dominis cadascun; i aquests van crear encara més déus. Des d’aleshores han passat quatre Ragnaroks, i així s’ha renovat el món mortal i semidiví quatre vegades, i és clar, sense conservar vestigis de les antigues civilitzacions, encara que els deus guarden informació i alguna relíquia d’aquells temps. Ja han passat dos mil anys des de l’últim cataclisme, i ara, ens trobem en la primera edat en que ja no hi ha guerres entre mortals, tant comunes durant les quatre primeres etapes; això no vol dir que no existeixin conflictes, però es solucionen pacíficament.
Podem pensar que vivim en un lloc feliç, però no és així, la gent s’ha de defensar dels poders naturals, criatures destructives i malignes, i del pitjor mal: els déus malvats. Viuen en la felicitat fictícia d’estar en el millor lloc, i aquesta pau avorreix als déus, fet que desencadenarà el pitjor problema d’aquesta edat: la lluita entre mortals i immortals.
Els habitants dels pobles humans, han desenvolupat defenses, com la utilització d’armes, encanteris de diferents tipus, i fins i tot la canalització del poder dels déus; així es senten protegits i poden viure millor. A cada poble hi ha acadèmies on ensenyen tècniques defensives i ofensives, i gairebé tothom està preparat per a la lluita, menys els sacerdots, encarregats de vetllar per la gràcia divina, són persones recloses en els temples, s’ocupen de mantenir el déu, al que se li ha dedicat el temple, content. Això permet de viure sense preocupacions a la majoria de la gent. Com ja he dit, això avorreix en excés a les divinitats, sobretot a les menors, que són les que tenen més sang humana.
Pot indicar això l’apropament d’un altre Ragnarok? No sabem si seran capaces de fer-ne alguna de grossa, de moment es mantenen indiferents, però clarament nervioses.
Començarem a explicar el motiu de preocupació de tots els habitants d’aquesta terra des del principi, un principi que no cal que us expliqui jo, ja tinc a algú que ho farà per mi. Es tracta d’un grup d’humans al que li tinc molta estima per la seva voluntat i fortalesa, qui sap si encara els hi hauré de demanar ajut...

Presentaciò de "El cinquè Ragnarok"

Un dels objectius d'aquest bloc és fer gaudir als lectors amb la lectura d'una historia que jo mateix he escrit. Fart de no trobar cap llibre que encaixès amb mi he decidit de fer-lo jo mateix, espero que el disfruteu i critiqueu constructivament!

Benvinguts!

Presento el meu blog: lloc on podeu trobar de tot.

Gràcies per entrar!