Capítol 1

- És una historia molt llarga, hi ha molts detalls que desconeixes! Podria estar-hi hores.
- Necessito recopilar informació, vull saber qui m’ha maleït i exigeixo venjança! La meva historia és curta, per desgràcia, potser millor que comenci jo. No creus?
- M’interessa molt, potser hi puc fer alguna cosa per ajudar-te! Però abans ens podríem presentar, no vull saber qui ets si no sé abans com et dius. Jo sóc en Roc, del poble d’Omphalos, i estic encantat de tenir més companys per al meu viatge!
- No recordo com em dic, tampoc d’on vinc, i no et farà falta saber-ho, no he dit pas que t’acompanyés, sóc perillós i no vull posar gent en perill. Que et quedi clar que faré nit amb vosaltres perquè fa molt que no menjo, tampoc recordo quant, i no em podia negar a l’oferiment d’aquest plat, potser quan despertis ja no sóc aquí.
- No diguis això, podem viatjar junts, trobarem perills i ens podem ajudar, jo sóc molt fort!
- Ja que et veig tant animat, et faré callar explicant-te el que tanta il•lusió et fa sentir, que et quedi clar, t’ho explico perquè potser em pots ajudar, no perquè et tingui especial simpatia.- L’home es va treure les botes altes, el barret punxegut i amb ala, i la capa; tota la seva roba era estranyament fosca- L’últim record que conservo és el de molta gent mirant-me, i jo estirat en un llit, lligat i amb connexions màgiques per tot el cos. A la punta del llit hi havia un vell amb una vareta i donant-me enrampades per les cames, suposo que deuria ser el que em va despertar, i quan m’anava a tocar a la mà, un dels presents li va agafar el braç, dient-li que encara no estava preparat per aquesta prova. El senyor vell va insistir que calia fer-la, que ja havien solucionat els altres errors i que no podia fallar, així que al tocar-me la mà jo vaig sentir com si se’m dormís, i van començar a sortir guspires. Algunes d’aquestes guspires van anar a parar a una pila de paperassa, que va començar a cremar, ells es van posar nerviosos i van deixar la vareta a sobre el meu cos; jo patia molt, m’enrampava, vaig aconseguir fer-la rodolar per la panxa i va caure a la mà. Mai m’hauria imaginat l’efecte que va tenir al tocar-me la mà, un dolor molt fort, punxades, i com més estona passava més guspires sortien, i amb més força. Es van cremar les corretges de pell que em lligaven, amb suficient temps com per poder escapar del llit que també començava a cremar, els aparells metàl•lics van espatllar-se i les llums funcionaven de manera incontrolada, les descàrregues elèctriques havien generat un efecte dòmino, i totes les màquines esclataven. Jo vaig fugir. Al col•locar la mà sobre una màquina, per intentar frenar les explosions, va esclatar, jo vaig caure sobre un cos mort: era el vell de la vareta, portava un tros de ferro encastat al cap; els altres havien fugit corrents, vaig seguir el seu exemple. Vaig córrer fins arribar a la platja, allà, vaig caure esgotat, mig nu i sense identitat aparent.
- Què vols dir amb això? – Va preguntar en Roc-
- L’instin em va portar a fugir d’allà, i desprès de córrer fins on vaig poder, em vaig adonar que no sabia qui era ni què feia en aquell lloc.
- I a on era aquest lloc? – El va tornar a interrompre-
- No ho sé. – L’home es va estirar sobre la manta i es va posar els braços sota el cap- Desprès de perdre el coneixement o adormir-me a la platja, vaig aparèixer en un camí proper a la costa. L’home que em va recollir em va dir que era a la regió nord-est del continent.
- Jo també vinc d’allà! – Va interrompre en Roc tot engrescat-
- Molt bé. – Va contestar l’home amb poques ganes de que el tornés a interrompre -. Aquell home em va donar aquests vestits, em va dir que ja no els volia, que eren de la seva època de peregrí, em va curar les cremades, de les que encara en conservo cicatrius amb la forma dels cinturons de pell que em lligaven. Em va explicar que Tetis, la divinitat marina, s’havia apiadat de mi, i li havia demanat al ferrer dels deus una solució al meu problema, i aquest li va oferir aquests guants de malla que porto, resisteixen l’estrany poder que emana de les meves mans, m’ajuden a controlar-lo. No va saber dir-me, però, qui havia estat el causant d’això, i vaig decidir de buscar-lo; tampoc tenia res més a fer. Aquí em tens doncs, sense rumb, però amb un objectiu molt clar.
- Una història molt trista, sense ànim d’ofendre. Però aquesta maledicció que tens, no l’entenc, que fa? – Va preguntar en Roc, molt ansiós per la contestació-
- No ho sé encara, sembla que potencia el que toco, procuro no fer-ho servir, em fa mal i no sé que pot passar. Tinc por de que mori gent altre cop per culpa meva.
- No és culpa teva! Tu no vas ser conscient del que feies, o ho vas fer conscientment?
- Ja t’he dit que no, no sabia el que estava passant, tampoc sé si vaig ser jo qui vaig voler aquesta habilitat, o si em retenien per la força! Vull algú que em resolgui algun dubte! – Acabat el parlament es va posar una mà sobre la cara, com si es volgués amagar del patiment que l’atacava-
- Ara em toca a mi. Prefereixes dormir i deixem les histories per demà?
- No puc dormir, comença a explicar, potser m’adormo amb la teva historia i encara em faries un favor - Va mig murmurar l’home amb un posat arrogant-
- Si tenim que viatjar junts és important que ens coneguem – Va dir en Roc amb un somriure a la boca-
- Repeteixo, demà no t’asseguro que em trobis un cop despertis.
- Primer escolta la meva historia, desprès dormirem, i demà serà un altre dia. –Li va contestar tot engrescat -. Tant jo com els meus companys som del mateix poble, d’Omphalos, famós pels seus temples i per estar al centre del nostre continent. Només fa tres dies que viatgem i encara no em tingut cap problema, si no contem el problema inicial, és clar, el fet que ens va obligar a sortir de viatge: el meu poble va rebre un saqueig. En ple dia, varem escoltar una explosió, i varem veure com cremaven un grup de cases, una quarta part del poble va quedar cremat. Aprofitant la confusió, un grup de lladres desconeguts van saquejar el temple i es van endur els tòtems que es custodiaven en el nostre poble.
- Tòtems? –Va preguntar l’home de fosc-
- No saps què són? A clar! Perdona. Són unes figures fetes de diferents materials segons la categoria a la que pertanyen; són ofrenes dels déus, regals per demostrar el seu lligam al nostre poble. Són el símbol del bon comportament de la nostre gent, i així podem exigir més favor diví, ara el poble ha quedat desemparat i sense protecció! Per això ens han enviat a nosaltres a buscar-los i tornar-los el més aviat possible, abans que els déus creguin que ens hem desentès d’ells, seria una cosa perillosa ja que podrien enfadar-se amb nosaltres.
- Vols que t’ajudi a buscar figuretes? – Es va sorprendre l’home estrany- Tinc coses millors a fer, si em volies convèncer no ho estàs aconseguint.
- Aquest és un dels motius del nostre viatge, però per mi el motiu més important és venjar la mort de la meva família, nosaltres tres hi hem perdut gent estimada en aquest atac. –Va dir en Roc fent un cop de puny a terra i trencant una pedra- No puc permetre que es surtin amb la seva, i per això necessito tot l’ajut possible. Qui sap, potser estem buscant a les mateixes persones!
- Com ho has fet això? –Va preguntar l’home sorprès- Com has trencat aquesta pedra? Que tens els punys de ferro?
- Roc! –Va cridar un home gran, vestit amb una llarga túnica fosca- No crec que sigui convenient contestar-li a aquestes preguntes.
- Però si és company de viatge, bé haurem de tenir-li confiança, no sembla mala persona! –Li va gemegar el jove xerraire a l’ancià-
- Si tornes a dir que sóc company vostre et puc assegurar que serè mol mala persona.
- Ja m’encarrego jo de posar-lo al dia doncs, he sentit tota la vostra conversa: estava despert vigilant a les dues noies. –Va dir seriós el vell- Em sembla que hauries d’anar a dormir, estaràs cansat.
- Confio en tu, tracta’l com l’amic que és! Que sempre ets massa seriós, i així no voldrà ser company nostre!
En Roc es dirigeix cap a on hi havia el foc, s’asseu en una pila d’herbes i recolza els seus braços sobre els genolls.
- Roc! Dorm! –Va exigir-li l’ancià-
El jovenet va estirar la manta i s’acotxà tant de pressa que semblava que hi tingués la vida en joc.
L’ancià vestia una túnica que li arribava fins als peus, era grisa amb les puntes del coll, braços i peus negres, també ho era una ratlla que li anava del coll a la cintura, on portava una corda lligada que li feia de conjunt amb la túnica, duia unes botes negres i unes polseres amples i negres també.
- Jo sóc l’Aaron, qui posa ordre en aquest grup de mocosos. Perdona si t’han molestat. Jo sóc un dels principals sacerdots d’Omphalos, sóc sacerdot de Déu, el càrrec principal dins la jerarquia de sacerdots.
- Suposo que deus ser una persona molt important i a la que hauria de respectar, no?
- Jo no exigeixo ni obligo, però com que l’educació també la deus haver oblidat, t’explico que a la gent gran se la de tractar amb respecte. Bé, el que et deia, en Roc és capaç de trencar pedres amb el puny perquè porta potenciadors. No cal que em preguntis què són, ja t’ho explico.
- Molta prudència i mesura per part teva. –Li diu l’home aixecant el cos i quedant-se assegut -. Això ja m’interessa més.
- En el nostre poble, hi havia un centre d’investigació, bastant aïllat, ningú del poble sabia què s’hi feia. Va quedar destruït pel incendi. En aquest centre es creaven unes esferes que al posar-se en contacte amb la carn potencien les aptituds del portador, en Roc en porta una a cada mà, una de força i una de resistència; d’aquí que sigui capaç d’esclafar una roca. No t’ho tindria que explicar, si ho faig, és només perquè pot ser que siguin potenciadors el que tu portes a les mans, i per això generes aquestes forces, encara que no em consta cap potenciador que atorgui aquest poder tan estrany que tens tu.
- Tu si que has aconseguit convencem per a que us acompanyi, encara que tampoc pots assegurar-me res, podria ser que fos aquest el meu problema. Qualsevol informació m’és útil, i veig que tu saps coses que em poden servir. Encara que el meu problema sembla més una maledicció, no noto cap esfera, i és un poder que segons dius sembla ser desconegut. Gràcies, però ara jo també voldria descansar, demà em parlareu del vostre viatge més en detall.
- No era la meva intenció aconseguir que t’unissis a nosaltres, però qualsevol ajuda ens serà de gran utilitat. A més a més sembla ser que en Roc t’ha agafat gran apressi. S’ha quedat sol, només ens té a nosaltres, va perdre la família el dia del incendi, ell era a la acadèmia de lluita entrenant. El seu objectiu és ser un guarda sagrat, un paladí. Suposo que per estar al costat de la seva amiga Isolda, la sacerdotessa que ens acompanya, és un bon noi, molt dedicat als altres.
- Ja m’he adonat que feu un bon grup. –Li va contestar l’home de fosc fent un badall-
- Perdona, ja et deixo descansar. –Li diu el sacerdot retirant-se-
Un cop arriba on dormia en Roc i les altres, el troba despert juntament amb una nena que plora. La Isolda té malsons i els ha despertat. Senten un gran soroll i un espetec. En Roc i l’Aaron es dirigeixen cap on està l’home fosc i el trobem lligat, amb una espècia de teranyina, corren cap a ell deixant a les noies. La petitona es queda de peu i un estrany ocell irisat i de llargues plomes se li posa a l’espatlla, ella deixa de plorar i es calma.
L’Aaron s’atura en sec, espantat, veu a l’home estrany envoltat d’una tela blanquinosa, el sacerdot es llença a sobre seu i esgarrapa la tela. En Roc veu com s’acosta per darrera del sacerdot una aranya molt gran, li crida l’atenció; se li acosta una altre al noi, però aquest ja anava preparat amb la batolla de fusta, i comença a colpejar el insecte de la mida d’un porc. El sacerdot li estripa la tela de les mans, aquest s’acosta la mà dreta a la boca i estripa un fil del guant de malla, deixa el dit gros a l’aire; l’Aaron rodola esquivant l’aranya que es dirigeix a la seva pressa ja preparada, però un cop està a punt de clavar-li les dents i xuclar-lo, la víctima li agafa un ullal: un dolor li recorre el cos i nota com expulsa un glop de poder màgic per la mà, el verí de l’animal comença a cremar la bèstia per dintre i ha fondre’s, finalment esclata i esquitxa tant al sacerdot com al pobre home encara mig entortolligat.
Un cop la víctima de la batolla d’en Roc està ben esclafada, sent un crit familiar: altre cop la petita Scherezade. Ens la van encomanar els sacerdots, ja que no es volia separar del seu ocell, l’Iris és un ocell que és capaç de localitzar tòtems i de predir canvis atmosfèrics, entre altres habilitats. Els seus pares són amos d’una important empresa de vaixells, i viuen en la més fastuosa riquesa, convertint a la petita Scherezade, de només 13 anys, en una noia consentida i reservada, però alhora responsable i generosa. Els seus diners seran molt útils en l’aventura. No deixa de ser una nena, incapaç de defensar-se, i sent profunda admiració cap en Roc, que ja l’ha ajudat en més d’una ocasió. I la present no serà la última.
Veu un altre insecte d’aquests acostant-se a la petitona, l’ocell s’esvalota i li comença a pessigar per darrera, la Isolda sent l’escàndol, es desperta i s’esglaia al veure l’escena. En Roc es llença contra l’aranya, però aquesta li mossega la batolla i la dissol fins la meitat, en Roc cau a terra i apaga l’àcid del pal fent-lo rodolar per terra, d’aquesta manera queda amb la punta punxeguda. Llença l’aranya lluny amb un cop de peu i ell li va al darrera clavant el bastó al centre del cos del insecte, deixant-lo encara viu clavat a terra.
Un cop sembla que es poden calmar, recorda als altres dos lluitadors. Els troben inconscients i amb un to verdós a la pell.
- Isolda! Vine, tu podràs fer-hi alguna cosa! –Crida en Roc preocupat i nerviós-
- Cap problema! No et preocupis, ja sé què puc fer.- Va dir la noia fregant-se la cara i traient la son -. Iris, vine a ajudar-me.
L’ocell de plomes de colors es col•loca a l’esquena de la noia i obre les seves ales.
- Llença la fletxa, toca la lira; encén la purificadora pira! – Va cridar la jove sacerdotessa-
Tot i ser negre nit, al cap d’uns segons de pronunciar les paraules, uns raigs de llum van travessar el fullatge del bosc, es van sentir uns cavalls, i el color dels dos malalts va canviar, tornant-se d’un rosat clar. Una música, d’instrument de corda, va calmar a tots els presents i va asserenar l’ambient.
- Necessiten una mica de repòs, però demà ja estaran bé. Gràcies excel•lentíssim Apol•lo, la teva servidora honora i agraeix la infinita bondat que li has ofert.
- No cal que li ho agraeixis, és la seva obligació, tu li has ofert la teva vida. - Va dir en Roc estranyat-
- Pensa que si no fos per ell, ara tindríem dos companys menys, cal agrair qualsevol ajuda de qualsevol persona. Com a tu, t’agraeixo que em salvessis d’aquell monstre.
- Ja t’he dit moltes vegades que tens que aprendre a utilitzar armes, un dia pot ser que et trobis sola! No em perdonaria si et passes alguna cosa. –Li va contestar en Roc entristit-